Nous reptes

Tot un nou començament. Espanta la idea de començar alguna cosa fora del país on sempre has viscut. Sí, has estat viatjant, has sabut conèixer a gent que formen part de tu i que segurament no oblidaràs. Has sabut moure't en terres que no eren les teves però sempre, sempre, tenies un bitllet de tornada. I ara? Ara busco comprar un bitllet d'un sol sentit i qui sap quan n'agafaré un de tornada. Està clar que hi serà aquell bitllet, però quan? Qui sap el quan. Un any? Qui sap on em portaran les coses. Qui sap si m'anirà bé la jugada. Qui sap a qui coneixeré. A qui em deixaré per conèixer. Què em prendré en aquí. Què em perdré aquí... Hi penso i em tragira les idees. Dubte. Por. Incertesa. 

La maleta. La nova ciutat. La teva gent. La "gent" que serà part de la teva vida també en un temps o , qui sap. És tant indefinit. Tant imprecís. Tant irreal encara. Què en serà de tu i dels qui t'envolten ara. Què serà dels teus lligams. No te'n vols desfer. No els vols deixar escapar. No els vols deixar escapar.

Qui seré d'aquí un any? 

Noves experiències. Nous reptes. Un créixer i mirar endavant. Un madurar. Un ampliament del camp de visió. Una milloria. Una necessitat. 

D'empeus al penya-segat

Un precipici. I ara què?- Es pregunta. Es troba en un penya-segat de roca verda. Molsosa. De paisatge preciós i fàcil de mirar enrere. Ben bé a la punta però, al punt precís per no caure. Al seu davant: un món indecís i desconegut per ella. Un blau cel que es confon amb el blau del mar espumós que té als seus peus. Roques punxudes, juntament amb roques amb molsa per on pot relliscar però alhora li poden atenuar la caiguda. Sí, no sap què farà d'ara en endavant. Es troba aquí, en un paisatge final. Un final d'etapa. I ara? Ara li toca decidir una decisió, pensa, de les més importants: el seu futur professional. Ja no parla d'altre futur que no sigui el professional; seria encara més complicada la resposta. Llençar-se o no llençar-se? En quina direcció? Quin camí agafar? És ben bé que se sent més insegura que mai. Prou ho és en decisions petites. Aquesta la supera. Però només per ara. Trobarà resposta, n'està segura. Se n'ensortirà. Tant que predica el "positivisme"; ho aconseguirà. Així que decideix, de moment, aturar-se en aquest punt a ran de terra i, abans de llençar-se, opta per agafar bolígraf i paper i endinsar-se en la recerca del lloc i camí que vol escollir. Sí. Tant evitar aquest moment, impregnada de tanta "comoditat", i... "aquest moment ha arribat". Amb il·lusió? 

Cara el vent

Engega el motor. Prem el botó de la ràdio i la música es desprèn, al compàs del seu estat d'ànim. No sap com s'ho fa: sempre la música que necessita. Obra la finestra. L'aire fresc captiva cada racó de la seva pell, aixecant-li la samarreta. Agafa velocitat. Cada cop més. Gaudeix del moment. Se sent a gust amb sí mateixa. La temperatura perfecta. Cara al vent.

Canta. Allibera tensions i neguits del dia. Retomba el cotxe a ritme de rock i aprofita per pujar el volum, accelerar i cantar encara més fort. Gira el volant. Corba. Accelera. Frena. Torna a accelerar. Les seves mans van molt ràpid. Toquen cada part del volant, a gran velocitat, seguint el ritme de la cançó que sent per dins. No pot obvià de moure el seu cos. Tota ella està en moviment. Últimes notes.

Apaga el motor. El silenci pulcre tallat pel soroll de la seva respiració. La sensació de benestar que no sap explicar. No hi ha ningú. No s'escolta res. No l'escolta ningú. 

Res.

L'escolta del silenci. 

La pura realitat

És ben curiós com reaccionem la gent. Com la gent pot sorprendre't ja sigui cap a bé o cap a malament. A vegades esperes que una persona en concret, potser un grup de gent, reaccioni d'una manera i és després quan te n'adones que els tenies sobrevalorats. Sí, és ben trist, però te n'alegres d'adonar-te'n. Potser no ho tindràs en compte. Potser tornaràs a reaccionar amb ells com t'agradaria que ho fessin amb tu. Potser continuaràs actuant de cor i amb el temps te n'acabaràs cansant. O potser no. O bé et donarà per tallar la relació d'arrel. Qui sap. Mai saps com actuaràs o com t'afectarà una situació en concret. 

En canvi, hi ha persones de les que no esperes res i que de cop, no se sap el per què, et sorprenen cap a bé. Res. Un detall. Un somriure inclús, o una mirada, però et sorprenen. Una trucada que no esperaves o un missatge d'algú que donaves per perdut.

Són , a la llarga, aquest gestos, aquests detalls, els que acabes valorant més. A mi personalment, cada cop valoro menys els regals materials. Les expressions d'afecte materials si li vols dir així. Valoro molt més tots aquells petits detalls que es fan de cor i que realment veus que se't fan perquè realment li venen de gust fer. Són veritablement els millors. 

El que vull dir és que mai saps la reacció de la gent, per molt que creguis conèixer-la. Hi haurà gent que et defraudarà. Sí. Molta potser. Però no cal fixar-se en aquest grup, sinó en aquells que , no saps ben bé el perquè (o sí), fan el possible per treure't un somriure, un bon moment, un "passar-t'ho be" i omplen algun moment de la teva vida en un detall que han pensat expressament per tu. Que han dissenyat per tu i han expressat el que sentien de cor. Aquestes personetes, amics, són en els que realment els importes un mínim. Els qui han deixat de fer alguna cosa per tal de fer-te feliç un instant. 

Sí. Costen tant de trobar aquest tipus de gent... Però hi són. Hi són i jo en tinc constància i sóc molt feliç d'haver-los trobat.  

Escrits retrovats

Per covarda, tot s'ha acabat (Març, 2014)

I mira enrere, tant tonta i perduda, i veu que va ser ell qui la va trobar buscant una il·lusió i fugint del dolor causat per una ruptura. La va treure d'aquell carrer sense sortida, entenent-la a cada moment. Acabats de conèixer com qui diu. Des d'aquella xerrada al cotxe després de sortir d'estudiar. Res. Uns minuts i a partir d'aleshores , tantes nits en vela, tantes tardes junts. Tantes paraules prohibides expressades sense cap mena de tabú.Tants somriures...
Sempre el tenia a allà i ara...què més dóna ara. Ho veu tant lluny. Tant perdut. Tant fosc. S'encongeix. Si pogués tirar enrere... Tot per aquella por a equivocar-se.

Quan res no podia veure. Quan no tenia humor per ningú. Quan no volia fer res. No sabia què fer. Ell sempre hi era. Davant dels problemes. Davant les dificultats. Dubtes i lios mentals. Alegries. 
No vol que tot quedi en un record. No vol que es quedi amb una il·lusió sospesa a l'aire. No vol quedar-se amb el dubte del "què hauria passat".

Asseguda al terra es qüestiona a si mateixa..."Res no serà com abans oi? L'orgull ens mata. La por també. No em surten les paraules que hauria de pronunciar, valenta, per dir-te la veritat de tot plegat. No tinc forces per caminar contracorrent com he fet fins ara. No et sento al meu costat. Hi ets , però els dos sabem que no com abans. M'he equivocat tantes vegades i tu m'has recollit tants cops. Com si res. Feies com si res hagués passat. Em perdonaves totes les xorrades. Em perdonaves tots els meus descuits. Tot. I ara només em queda plorar i acomiadar-se d'aquesta "amistat" que tant hem cuidat. S'acaben els dies i no et sento com voldria. Avui penso una cosa. Demà una altra. No et puc fer patir més. No et mereixes que sigui així. 

Tant de bo sabés què en penses de tot plegat, però no tens temps per parlar. No en vols parlar. Tant se val. Faré com si tot hagués acabat. Per un cop a la vida ho deixaré passar, encara que sàpiga en el fons que és ara quan hauria de lluitar, però em sento sense forces per continuar endavant."

Indecisió de nou. Per què no pot canviar. Si pogués oblidar-lo...Però no hi ha dia que no hi pensi. No hi ha cosa que no li recordi a moments junts. I no hi ha res que li alegri més que veure'l entrar per aquella porta. Plogui. Faci sol. Fred. Calor. Li alegra el teu caminar. 

"S'ha acabat el temps?" es pregunta. 

I si marxa lluny. I si no torna i ell ell es quedés a aquí. I si no el torna a veure mai més. Si no contacten en anys. Si...ell s'oblida d'ella. Si ella l'oblida a ell.
Si no troba a ningú com ell...
doncs sí. Confessa que busca a ELL en tots ells. Ja forma part de la seva vida. D'ella. Des d'aquell moment. Des d'aquelles llargues converses en llocs inadequats. Des de que va decidir creuar el seu camí. Des de fa tres anys. Quasi tres anys. I ara s'han de separar? I ella. Ella se sent perduda en un món tant immens.

I mira enrere, tant tonta i perduda...

Ell de nou (Març,2014)

Busca i busca sense trobar a aquella persona. Potser ara sí que creu que l'ha trobat. Potser ara sí però...està tant lluny! És ell? Per què pensa en trobar a aquella persona? Viure la vida i el temps dirà no en té prou? Alguna cosa no la deixa veure la solució. Ara ja sap per què.

Està molt bé quan no el veu, quan no sap d'ell. Quan el veu entrar per la porta de classe no pot. No pot fer-hi res. Sent la seva olor i recorda tot allò que va passar. Totes aquelles mirades. Tots aquells racons. Veu aquells dies sencers a casa seva, a prop de la platja, amb ell a totes hores. Tants de moments viscuts i tants somriures tontos sense adonar-se'n. No valorava el que tenia. No sabia realment el que tenia. I és ara quan pensa que potser durant aquests tres anys ha estat buscant a EL noi i simplement, el tenia just al davant.

La història es repeteix, pensa. No li agrada la sensació que té ara. Els papers han canviat. Ara és ell qui té les rendes de la situació. Ara és ell qui pot decidir i , no ho fa. Serà por, serà que sap on es posa i que la coneix bé. Serà que no vol tornar a patir com ho va fer. Serà que no la vol, que no se l'estima. Vol parlar amb ell i l'únic que aconsegueix és quedar-hi i després? Després no acaben parlant per culpa d'una trucada del dentista, d'unes poques ganes. No vol parlar. No vol. I ella. Ella no sap què fer.

Expressivitat anul·lada

Hi ha moments que ho deixaria tot. Tancaria totes les portes per obrir-ne unes de noves. Marxaria sense dir res a ningú i no tornaria més. Però no ho pot fer. Sap que no ho pot fer. Estan units per la sang. Units pel cordó umbilical i per tots aquells mesos dins el seu ventre. Lligats per tot aquell amor que li donaren durant tots aquells i aquests anys. Lligats per tots els dies viscuts. No ho pot negar: s'hi assembla. S'hi assembla cada cop més i sense poder evitar-ho. S'hi compara i s'hi veu reflectida. No pot tancar els ulls i fer com si res. No pot donar-los-hi l'esquena a aquells que ho han donat tot per ella. 

Els mira mentre discuteixen i tenen raó. Sí, tenen raó, no ha sigut la més bona. No ho ha fet bé. Però clar, no és perfecte. Entren en una discussió que si no es parés, no acabaria mai. Rancors. 

Com els orangutans amb els humans. Dues espècies iguals. Dues evolucions diferents. Dues generacions. Les seves opinions no són les d'ella. Ella intenta expressar-se i explicar com se sent però porta tant de temps sense fer-ho que ja se n'ha oblidat de com ho ha de fer. La mira als ulls i intenta ser sincera amb qui li va donar la vida. Se l'estima. Molt. Molt però no n'és conscient. Al menys sembla que no ho reconegui. Que no ho vulgui reconèixer. Amor a una mare cada vegada més allunyada d'ella. Cada vegada més freda. Cada vegada més cansada i amb menys força d'aguantar a una filla que no actua com ella voldria. 

No la vol defraudar però cada dia ho veu més clar. Creu que no està al nivell. Hauria de ser més perfecta. Hauria de mesurar més les seves paraules. Les seves mirades. El seu caràcter. El seu desordre i la seva inexpressió. Hauria d'animar la casa quan arribés, tot i estar cansada del dia. Sí, ho sap. No és el mateix l'edat de la seva mare que la d'ella. Ho sap. N'és conscient però...li costa tant fer aquest canvi ara. Entrar per la porta i fer com si res li pesés...

Sospira. Es pren el seu temps per meditar la situació i un cop més es diu a si mateixa que ho ha d'intentar. Sempre diu de tirar endavant. Sempre predica el positivisme. I avui se l'aplicarà a ella mateixa. Potser no amb un somriure com ella voldria. Potser no amb aquells ànims de felicitat que intenta aixecar-se cada matí, però ho ha de tornar a intentar. És més. No només ha de pensar d'intentar-ho: ho ha de fer. I ho farà. 

Ara estan be

A vegades és tant simple com mirar just davant teu. Quantes vegades mirem però no hi veiem. Quantes vegades hem buscat més enllà i simplement el que havíem de fer era valorar més el que teniem davant. Doncs sí. A vegades parlem de situacions similars, ajudem a altres sobre problemes o situacions semblants a la nostra i no som capaços d'aplicar aquella fàcil solució que hem trobat per terceres persones en nosaltres mateixos. No. No en som capaços en aquell moment, però i que? Que no cometem errors? Millor adonar-nos-en a temps que no fer-ho mai. 

Per fi ha obert els ulls i s'ha tret la vena que portava tapant-li els ulls. Ara se sent a gust. No vol mirar en un futur molt més llunyà que l'endemà. Ja arribarà el que hagi d'arribar. Ara estan bé. 

Divergents

Divergents. Així és com som, divergents tots o almenys això ens diuen. Abnegació. Veritat. Cordialitat. Erudició. Atreviment o valentia. Cadascú de nosaltres té una part d'aquestes qualitats, però el fet més important: dur-los a terme. 

Tots sabem sacrificar-nos en un moment determinat, espontàniament, per tal d'ajudar a un altre. Costarà més o menys però tots ho hem fet, per molt insignificant que sigui el gest, per molt dèspotes o freds que poguem arribar a ser. 

Tots busquem la veritat d'una manera o una altra. Busquem justícia en allò que ens importa. Valorem que ens diguin la veritat , tot i que a vegades faci mal escoltar-la. Mentim als altres per no ferir tant i ens mentim a nosaltres mateixos moltes vegades, però sempre acabem per buscar la veritat en nosaltres mateixos i la veritat narrada als altres. Busquem madurar i créixer; coneixent-nos a nosaltres mateixos primer; amb la veritat. 

A tots ens agrada que siguin amables amb nosaltres i , nosaltres, tot i les diferents personalitats, hem fet alguna vegada algun gest cordial, un gest amable, amb efecte, amb amor. Tots hem abraçat, acariciat, petonejat, mirat, gesticulat de manera cordial. Tots sabem fer-ho. 

Tots som erudits en algun aspecte. Tots "saviagem" en algun tòpic, per molt ignorant que siguis, per molt poca importància que li vulguis donar a les coses, per molts pocs coneixements que creguis tenir. Tots som erudits en alguna cosa.

Valentia. Atreviment. És a vegades el més complicat. Per que...Què és ser valent? Quan ho som? Ho som en els moments que hem de ser-ho? Tothom és valent o és que tothom sap com aparentar ser-ho? Què és la valentia? És valent aquell qui s'atreveix a tirar-se dins d'un edifici sense saber què hi ha a dins? És valent qui travessa una carretera per salvar a un nen de ser atropellat? O és valent aquell qui sap lluitar i vèncer les seves pors?

Lluitar pel que vol. Afrontar-se a les seves pitjors pors. Ser fort i vèncer allò que l'atabala, que l'aterra, que el destrossa. Mirar endavant i no enrere i saber trepitjar fort. Saber marcar i ser algú. Algú qui sap el que vol i fa el possible per aconseguir-ho. Qui no es rendeix a la primera de canvi. Qui no amaga el cap sota l'ala. Qui deixa enrere el passat i viu en el present per aconseguir un futur millor que venci les seves pors i així assolir els seus reptes, els seus objectius. Essent conscient de les seves capacitats però sense perdre de vista aptituds noves per complementar-se. Fortalesa. Valentia. I confiança en sí mateix. 

Mirar endavant i fer-se fort. Pots amb tot el que et proposis. Només cadascú de nosaltres pot aconseguir-ho si s'ho creu. Això sí: primer t'ho has de creure; després dur-ho a terme. Tot comença per una elecció: la teva.  

"Ahora empiezo a vivir"

No sabem el que tenim fins que ho perdem. Plora. Es pensava que ho tenia tot. Tenia una feina, una dona que l'estimava, uns fills, una casa. Tot. I ara té esclerosis lateral amiotròfica i li costa parlar, caminar. Ara però, és feliç. S'ha tret la vena dels ulls que ho tapava tot i es pregunta per què no haurà viscut més la vida que creia seva. Per què. "Per què" és la seva única pregunta avui. Viure la vida. Viure-la i no esperar a fer allò que desitgem fer en un altre moment. A què estem esperant a actuar? A viure? 

Abans tot era viure amb tant sols una part d'ell. Ara vol viure al 100%. Ara, quan la vida li ha arrancat de cop allò que li tapava als ulls. Allò que no li permetia veure que la vida són dos dies i un te'l passes dormint. Des de la seva persona i la seva experiència ens diu que VISQUEM. Que aprofitem cada moment i que lluitem pel que volem. Que disfrutem cada abraçada. Cada petó. Cada instant. Cada mirada. Cada somriure. Cada baralla. Cada reconciliació. Que estimem als qui ens envolten i que gaudim del que tenim. Que vestim un somriure i no una llàgrima i que ho transmetem. 

"Quiero ser extraordinario. Y voy a ser extraordinario. Con amor lo lograré. Y seguiré aprendiendo y disfrutando (...) No se trata de vivir la vida como si se acabara el mundo, pero si hoy fuera el última día de mi vida...¿Estaría contento de cómo lo he vivido? Se acabo el sobrevivir. La vida es un regalo que debemos agradecer y sentir plenamente. Mi vida ya no es mía, pero ahora....empiezo a vivir."

A vegades un oblida el que és realment important per ell/ella. Hi ha persones que són afortunades d'adonar-se a temps i pot canviar-ho i reaccionar. Altres que no. Espero que siguem dels que ens adonem del que tenim i ho valorem, abans que sigui massa tard. Comença a viure tu també, abans que sigui massa tard. 

https://www.youtube.com/watch?v=2nkuN9GivXo&hd=1

Veure la llum

No hi ha res com acabar la nit amb aquest benestar que te. Sap que ara se sent equilibrada. A gust amb si mateixa. Ha deixat enrere tots els tabús, totes les interferències que li atormentaven el cervell i per fi s'ha obert a la veritat. Ha obert el seu cor. Els seus sentiments. Excavant cada part d'ella i arribant al racó més insòlit d'ella mateixa. Ha arribat a descobrir sensacions que fins ara no afloraven només que en aquesta petita part de sí mateixa. Tot torna a fluir. Ho ha dit en veu alta. Ho ha compartit i l'han entès. Ho ha exteriotipat. Tantes coses li han passat avui, tantes. Ha tingut tantes emocions i tant diverses entre elles. Per fi ho ha tret. Està satisfeta del qui és i ara ho veu tot molt més clar. Ara sí. Ara sí que sí. Ara pot aconseguir el que es proposi.

Veure-hi més enllà

S'aixeca. Per la seva finestra no hi entra la llum com de costum. Grisor al cel. La gent es mou decidida, esquivant les gotes d'aigua que cauen d'aquella tristor de dia. Tapades fins a dalt, estrenant les noves gavardines i els paraigües que tenien guardats de la primavera anterior. Un home corre entre els pocs cotxes que caminen per la carretera amb un diari sota el braç. Un matrimoni gran s'aixopluga a una cantonada del carrer esperant potser que surti el sol. I un "tres anyets" salta entre els basals d'aigua que han quedat d'aquesta nit plujosa. I de cop somriu. Somriu al recordar aquell viatge. Aquell moment d'infantilisme i innocència d'aquell viatge. Aquella amiga que d'aquí unes veurà i aquelles corredisses en un parc forester ple de basals d'aigua que van absorbir aquell "mal rotllo" d'ambient que es respirava aquell matí de febrer. Holanda. Quedar-se xopes després de fer una mica la criatura. I de cop, en aquella habitació on no hi entra el sol de bon matí, s'il·lumina de cop. Sona "girls just wanna have fun".  

Mira per la finestra i observa. Ves m'és enllà del que veus i potser, només potser (depèn de tu) veuràs el sol que va fa avui. Doncs perquè algú em va qüestionar un cop "por qué un día de lluvia no puede ser radiante?"

Avui serà un gran dia. 

El passat en passat es queda.

Gent que mira massa el passat. Què pots esperar treure'n. El passat és qui et construeix i el que ha fet que siguessis tal com ets ara, però tanta importància li has de donar per viure? No entén el per què de tanta discussió. No entén per què ara ha de retreure-li res. Realment és perquè vol normalitzar el present? Canviar el possible futur? Creu que ara ho pot solucionar tot, com per art de màgia. Possiblement podria aconseguir-ho, però de veritat ha de donar aquesta "oportunitat"? No es creu una persona tant fàcil. És que ja no és fàcil, és conveniència. Realment li convé parlar amb ella, ara? Ara. Què vol aquesta persona d'ella, ara. Quanta revolució. Quantes tempestes hauria de reviure. Quants moments. Passat. Tot queda enrere. Ha canviat i no vol tornar a reviure-ho. És això el problema, està massa bé ara. Prou. El seu cos. El seu cap. El seu cor han dit prou. 

No hi ha excusa per l'estrès

Què tindrà l'estrès que ens exalta tant a tots. Un simple component químic que fa alterar cada una de les parts del nostre cos. Que ens canvia el nostre humor. El nostre caràcter. El nostre comportament respecte les coses i inclús respecte els qui ens envolten. Ens accelera. Cortisol, adrenalina, noradrenalina, dopamina... Com és possible que puguin causar-nos tants mals de caps. Aquesta adrenalina que tant anel·lem a vegades i ara? Ara què? 

Aquelles situacions en les que no saps que et passa però que et superen. Sí, aquesta és la paraula: et superen. Et treuen de sí. Situacions que se't fan grans o, el que és pitjor, que fas grans tu sol. Para a pensar en la feina que realment te i , sí, no entén el per què de tal estrès. Te temps suficient per tal de dur a terme tot el que vol fer. Te temps. Pot. Però avui no sap per què no podia traduir una paraula, no podia concentrar-se en res. I quan realment ho aconseguia, pam, apareixia una , diga-li distracció, que la feina capgirar les paraules dins el seu cap. 

Respira i pensa en el dia d'ahir. Quin relax. Quina tranquil·litat poder tornar al costat d'aquest animal que tant la fascina. Somriu només de pensar-hi. "Quina criatura més pura" pensa. El contacte del seu cap suau en el del cavall, reposat, és indescriptible. 

Està sobresaltat. S'apropa i amb una mà li toca el morro. Suau. Molt suau. El cavall li dóna un cop sec a la invasora que, tranquil·la, l'intenta passivar. Ella hi torna. El mira als ulls i xiuxiueja uns mots. Acaricia cada part del seu cap, de les orelles fins al morro. La pau d'ella queda transmesa en aquell animal que amb poc temps s'apropa a la noia i deixa que aquesta recolzi el seu cap en el seu. Junts. Somriu i li puja al llom. S'equilibren en un mateix pas. En un mateix trot fins arribar al galop sense problemes. Se sent tant lliure... Feia massa temps que ho anel·lava. Ho trobava a faltar. Quina pau. Quina tranquil·litat que li recórrer. Què feliç que és ara mateix... 

Sweet little moments

Mira al seu voltant. Hi veu tot de gent vivint. Sí, vivint, gaudint del viure. Com una pel·lícula, procura d' enlentir aquells petits moments que , possiblement, la majoria de gent no sap apreciar. Aturar-los durant uns segons. Aquells petits instants que tant valor tenen per ella. Aquella mirada entre dues persones que no poden viure l'un sense l'altre. Aquells que necessiten el contacte constant. Aquells que donarien el que fos per estar més temps abraçats. Mirant-se. Aquells ulls brillants després de llegir un missatge de l'altre. Aquella abraçada d'un avi a la seva neta. Aquell agafar de mans d'uns nuvis al parc. Aquella cara vermella de la nena que acaba de veure al noi guapo de classe. Aquella parella d'avis on ella agafa la mà de la persona que l'ha cuidat durant tota la seva vida; li passa la mà per la seva galta mentre entorna els ulls amb un dolç i sincer somriure. Són tots aquests petits detalls que ofereix el dia a dia els que li criden l'atenció. I sí, somriu cada cop que els veu. Se n'adona de la gran sort que té de saber-los valorar. Realment valorem aquests petits dolços moments que ens ofereix el dia a dia? Ella sí, al menys ho intenta. 

"ça ira", realment sí: Tot anirà bé.

És increïble. M'han donat la cançó perfecte. La cançó que expressa completament el que sento. Qui m'havia de dir que el teu millor amic posaria a l'abast una cantant com la francesa Joyce Jonathan. Sí, "moi je me dis que c'est toi, tu es celui qui rythme mes bonheurs, qui rythme mes humeurs"("Em dic que ets tu. Ets qui marca el ritme de la meva felicitat. Qui marca el ritme del meu bon humor"). És cert, sempre que penso amb tu , parlo amb tu...sóc tant feliç. Un abans i un després de veure't. 

M'encanta mirar-te als ulls i que m'estiguis dient que tot està bé, que tot anirà bé, "ça ira". Em tranquil·litzes. Que sàpigues el que penso en cada moment... Tot i que sembla impossible, doncs quasi no ens coneixem, però creu-me quan et dic que m'atreviria a dir que em coneixes molt més que altres que em coneixen de fa més temps. És ben cert que "tu comprends tous mes silences chacun de mes petits moments d'absence"("Tu comprens tots els meus silencis, cada un dels meus petits moments d'absència"). No sé cóm ho fas, però t'asseguro que ho aconsegueixes. Així que et proposo, com diu la cançó que ens arrisquem, que "au pire on aura des souvenirs des jolis moments dans les tiroirs"("en el pitjor dels casos tindrem records dels bons moments en els calaixos"), però que si no ho intentem, no sabrem mai com hagués sigut aquesta bella historia de dos. Aquest "rencontre par hasard"("trobada de casualitat"), perquè saps? No crec que fos per casualitat. SO: Do you want to take this branch with me?

https://www.youtube.com/watch?v=TxWLybPwBzs

Tu. Toi. You.

Encara sóc capaç de notar les teves carícies. El plaer indescriptible d'abraçar-te mentre estem asseguts rere un cotxe travessant paisatges insòlits amb la teva germana, corrent perquè arriba tard. Encara t'oloro. Encara noto el tacte de la teva mà mentre m'acaricies després de posar la cinquena marxa, travessant prats verds ofegats per la llum d'un sol al que no estan acostumats. Encara miro el teu somriure i els teus ulls que em parlen sense paraules, sense un mot tant sols. Encara sento les teves frases de positivisme i la teva mirada abans de marxar, mirant-me amb dolçor i donant-me forces per agafar l'avió sense plorar. Encara veig la teva mirada de timidesa entre els carrerons d'aquesta Bèlgica que m'ensenyes pas a pas amb tanta tendresa. 

Encara ara recordo el no poder plorar després d'haver-te plorat al primer comiat al cotxe, després de dir-me les paraules i les carícies que necessitava per travessar la porta de la duana sense una llàgrima als ulls, tant sols amb un somriure tímid  i insegur després de despedir-me de tu. I encara noto les galtes mullades de llàgrimes eixugades per deixar-te viure tant lluny de mi tot i saber que et tinc tant a prop. A prop d'aquests llavis que han rosat els meus durant aquests dies. A prop d'aquestes carícies que recorrien cada una de les parts del meu cos i a prop d'unes mans que es compenetren fins a l'última cèl·lula viva de la nostra pell. D'aquestes mils pessigolles. Carícies. Petons i abraçades. D'aquells despertars. Aquest sentiment d'impotència però a l'hora de felicitat per haver-te conegut i saber que d'aquí ben poc et tornaré a veure. Aquest sentiment de desconcert per sentir això sense quasi ni tant sols conèixe't. Aquest sentiment de pensar que , tot i el poc temps d'aprenantge de l'un i l'altre, semblar que et conec de sempre. De sempre dins el meu cor, dins el meu cap i en les meves frases diàries. Dins meu. 

Petit bonheur

La vida està plena de petits detalls. Aprèn a viure-la de la millor manera possible. Somriu. Viu. Captiva't. Enamora't. Sigues feliç i viu el dia com si fos l'últim. Il·lusiona't. Estima. Somia. Deixa els problemes enrere després de solucionar-los; parla-ho i arregla-ho d'una vegada per totes. Omple els forats que gent t'ha deixat en el passat, omple'ls de vida i amor, deixa que gent nova els ompli per tu i et faci feliç. Potser serà gent que et captivi des del primer moment. Potser és algú que ja coneixies i que no donaves importància però que sempre ha estat a allà. Potser és algú que odiaves en un passat i ara, ara pot arribar a ser una persona que es faci estimar i que et complementi. Algú proper a tu. Algú llunyà. Algú desconegut. Algun conegut amb el que descobreixes una part nova de sí... 

Obre't al món i obre't a la vida, doncs mai saps qui pot sorprendre't. El món és molt petit i dóna tantes voltes! Obre els ulls i mira el que tens al davant. Només així, deixant els prejudicis, deixant d'escoltar-te als altres i al que diran, seràs una mica més feliç que ahir. Només deixant en un calaix tancat amb clau l'amargura, la solitud i la tristesa podràs ser feliç. Només traient un somriure, una rialla, unes paraules, una mirada... mai saps qui pot necessitar-la. 

Deixa enrere tot allò que t'atabala. Deixa enrere tot allò que no et deixa respirar i somriu-li a la vida. Respira, calma't i torna a començar. Aixeca't. 

La vida és plena de petits moments de felicitat. Els petits detalls de la vida hi són sempre, només cal buscar-los. Treu-los a la llum.

Dies grisos. Jours gris

Es pot tornar boja una per enyorança? Pot algú embogir per això? És ben bé que el temps l'afecta. Aquests núvols que envaeixen la ciutat on es troba avui estan guanyant la partida. Se l'emporten a un món de tristesa i melancolia. No li agrada gens estar així, inclús està de mal humor. 

Mira constantment el seu mòbil. Pendent dels seus missatges. Li diria coses cada minut. Cada minut que passa la desespera. No el pot atabalar tant, se'n cansaria. Necessita tenir-lo al seu costat. Com és possible? Com? 

1.200 km els separen. 1200. Una xifra massa elevada per poder-lo abraçar tantes vegades com ella voldria. Massa lluny per poder-li acariciar la mà. Per poder-li mirar als ulls. Per poder compartir moments amb ell. Moments físics. Are you real? Tot i així el sento molt aprop. De moment. Quant de temps creu que aguantarà així? Ella necessita de carinyo, necessita de contacte físic quasi bé constant. Ell necessita de les seves carícies, la seva mirada i els seus petons, de les seves abraçades. Ella que la mimi. Ell que hi sigui. 

Mira per la finestra. Núvols. Núvols i més núvols. Tristor i fredor a l'ambient. 

És ben bé que el temps l'afecta. El troba massa a faltar. 

You always make me smile

Aquells moments que comparteixes amb algú que realment et fa riure. És un riure que surt tant natural, que sorgeix del no res. Aquella connexió especial que hi ha entre dues persones. Amb només mirar-la o veure-la des de lluny ja en tens prou. Aquells moments que tant disfrutes. Aquella cara de felicitat que se't queda després d'haver-hi tigut una conversa. D'estar hores i hores parlant i que et passi el temps volant. Aquell moment que te n'adones i et dius a tu mateix "guau! Ha valgut tant la pena!". Sí , per moments com aquests vius els dies. Són aquest tipus de moments els que utilitzaries per emplenar cada instant de la teva vida. Són aquests moments els que recordes quan estàs malament i que de cop, no saps com, t'arranquen un somriure. Són aquests moments els que anel·les i els que vols tenir en el teu dia a dia i els que pagaries una vegada i una altra per tenir-los sovint i repetidament. Moments únics. Són aquests els moments que realment t'emplenen, que realment et fa ser la persona que vols ser. Una persona feliç. Feliç amb tant poc. Amb una conversa. Una imatge. Unes paraules. Un petó. 

Per moments com aquests signaries continuar vivint...Que això no s'acabi. Que això no acabi a aquí.

Brindo per aquells moments que voldries inmortalitzar i reviure. Moments que realment valen la pena. Gràcies...:) You always make me smile. 

Tu me manques

Com es pot trobar a faltar tant a algú que quasi no conèixes. Moments, breus moments d'hores i hores de conversa li venen al cap. Està tant captivada. No entén ben bé el que li està passant amb aquest noi, però és tant feliç. És una felicitat interna que ja donava per perduda. Torna a sentir aquella il·lusió, aquella emoció. Sí, és real, però no s'ho acaba de creure. Té tant a explicar-li, tant a viure, tant a experimentar. Vol compartir tants moments...

Milers de quilòmetres els separen. Milers de percepcions diferents. Milers de batecs per minut. Milers de somriures amagats en una habitació separada. I una pantalla, una pantalla que els divideix en dos espais que segurament no són tant diferents com ells creuen. Potser sí. Un ambient que respiren en la distància i un tacte que anel·len des de que es van separar aquell matí d'hivern en una ciutat desconeguda per ells. 

Encara recorda la seva olor. La seva mirada. La seva veu. El seu tremolor. Per què tremoles? Per què no ets aquí amb mi? Per què ens hem conegut? És el destí el que ha volgut que ens trobéssim? Justament ara? 

Sensacions úniques. Úniques que no reviuran per molt que vulguin. Moments i mirades que mai més veuran. Les van tenir i les van saber aprofitar al màxim. Moments que van passar i allà es quedaran; en la memòria dels dos, en el tacte, en el somriure. Hi haurà nous moments viscuts. Noves sensacions i nous records a guardar en un racó d'aquest cor tant boig que comparteixen. D'aquesta pel·lícula de dos on ningú més hi cap. 

Es miren i no calen paraules. 

Can't believe it

Nota cada part del seu cos. La seva respiració és pausada. Està relaxada asseguda en una taula de complets desconeguts. Només hi té a la seva companya de ruta. Sort d'ella. No estaríen visquent moments tant únics si no hagués sigut per decidir fer aquest viatge juntes. 

No sap per què s'han assegut d'aquesta manera. Quasibé emparellats. Pot ser això ja estigués mig preparat pel cap del grupillo que les acompanya. En ella li és ben igual. Els hi cau bé i està passant una bona estona amb ells, això és el que compte. 

Ell, assegut a la seva dreta, no deixa de mirar-la. Es deu pensar que no se n'adona. Li fa gràcia. De fet, des del primer instant que el va veure va pensar que era un ésser diferent. No tenia res a veure amb l'amic que l'acompanyava. Els dos teníem el plaer de dormir a la part alta de la llitera, on millor s'hi dorm. 

La mira i quan ella ho fa, abaixa el cap. Té uns ulls tant transparents, tant poderosos...Ell encara no sap la magnitud i grandesa que té la seva mirada. Per què es subestima tant?

Es preparen per compartir unes herbes encara poc experimentades per a les dues noies. Ella, innocent o no, demana ajuda per a la preparació. Semblava esperar algun instant així per aprofitar parlar amb ella. Li ensenya amb molt de gust, molt lent, tot molt pausat. Es toquen les mans i somriuen per dins seu. No ho transmeten externament. No volen que sigui tant evident. Gaudir del moment.

Poques paraules. Tantes mirades. I aquells ulls...aquells ulls que la captiven des del primer instant en aquella habitació de vuit. Complets desconeguts. 

...

Sis persones en rotllana. Els hi ha costat estar a allà tots junts i ara no s'atraveixen ni a mirar-se tant sols. Es pot saber què passa? No entén res. Res. Comparteixen paraules entre elles, ballen, entre elles també. Timidesa a alts nivells. Adrenalina. Por. Molta por del que pugui passar. Li agafa la mà i no li deixa anar fins a l'hora de marxar. Ballem? Amb la mirada s'ho diuen tot. Cóm és possible que s'entenguin tant bé sense paraules? Cóm és possible que encara es trobi a gent com ell? Com ella? 

Un instant. Un de sol i tots els que estan a la sala desapareixen com bombolles de sabó a l'aire. Només ells dos. Es fonen en una abraçada. El temps s'atura. S'atura realment. Viuen el moment. L'última nit. I l'endemà, l'endemà es retroben les mirades d'una nit de música,ball i riatlles. Ens tornarem a veure? Qui sap...

Emocions extraoficials

Heu tingut mai la sensació de plorar i riure al mateix temps? Doncs sí. Estirada al llit a mitja pel·lícula. Una pel·lícula que la va fer riure una primera vegada quan va sortir al cinema. Ella la mirava per internet, com a pirata que és. Li va sorprendre la sinopsis, no era com el títol describia. Li va agradar molt. Avui sentia que necessitava una mica d'aquella energia positiva que li va omplir el cos aquell primer cop; un brot de fantasia mesclat amb il·lusió, amor, carinyo, dulçor i somni. Una bomba per les emocions i sentiments amagats. 

Mitja pel·lícula i un missatge li arriba al mòbil. Un missatge inesperat i esperat a la vegada. Era extrany que no li hagués dit res en quatre hores durant la nit. Les seves paraules arriben fins als espais més petits del seu cos i plora. No entén què li passa, doncs està contenta i és molt feliç en aquell instant. Riu mentre les llàgrimes i els sotrecs del seu pit la invadeixen. Mai s'havia sentit així. Mai. No pot parar. El rimel , encara a les seves pestanyes, es difon amb l'aigua salada de les seves llàgrimes. Pensa en ell i en aquells instants. Somriu sense ni tant sols adonar-se. Encara continua plorant. "Don't cry my beautiful girl, don't cry"...

The little Holland

Obro els ulls i ja torno a ser a la ciutat on visc. Sí, tot ha passat ja. Diuen que els bons moments passen més ràpid que els dolents. Podria ser al revés. 

Viatjo onze dies enrere i puc recordar cada moment que ha fet d'aquest viatge ÚNIC. Únic sí. Aquesta és la paraula. Miro enrere i veig a totes les persones que m'ha sorprès conèixer, tots els paisatges que m'han fet obrir els ulls en molts aspectes. Tots aquells actes que m'han fet pensar sobre aquella gent. Tot el que m'emporto. Tot el que m'ha fet canviar una mica en la meva persona. Totes aquelles reflexions. 

Busco entre els recons més insòlids de la meva memòria i visualitzo aquell primer moment, aquell petit i curt instant només arribar al aeroport i creure que a allà s'iniciava un nou viatge, una explosió d'experiències que ara se que no oblidarem mai. 

Utrecht, una ciutat de nines preciosa, on perdre's entre els carrers dels voltants de Dom entre Coffe's shops i turisme amagat. Nois que baixen de les seves bicicletes escopetajades per ajudar a dues noies a trobar el carrer on s'allotjaran aquella nit. Fred als ossos apagat per un cafè de cortesia en el Hostel reservat. Una habitació compartida i un menjador habitat per tot d'estudiants compartint anècdotes del dia a dia. Una cuina on tot és possible i una porta oberta amb sorpresa. 
Itàlia, Polònia...

Amsterdam, ciutat de la nit, de les drogues i el sexe. Ciutat de molts turistes. Ciutat de molts joves. Ciutat de diversió. Ciutat on tot s'hi val. 
Habitació compartida. Vuit. Distribucions desproporcionades. Nits insuperables. Pujades i baixades de tensió. Música, joins i lovely people. 

Texel. Prats insòlids, allunyats de tot. Verds, blaus. Ovelles que no semblen ovelles, cotxes que et miren amb cara de no saber què passa, pluges inesperades, vent que t'empaita. Restaurants que entres i mai saps quan sortiràs. Rams de roses sobre el llit de l'habitació. Sorpreses. Moltes sorpreses inesperades...
I aixeca la mirada i veu a aquell ocell sense retrocés. Vola i vola però no avança...

Arnhem i hostels allunyats de la civilització. Hores de trajectes, motivació sota límits. Fred, foscor, por. Es teníen l'una a l'altra, sort d'això. Gent encantadora i alguna que altra transferència. Caiguda de gots, taules molles i homes observadors. Habitacions per a nines, dues en concret molt cansades de tants quilòmetres ja recorreguts però amb poques ganes de deixar aquest país que les ha acollit tant i tant bé. 

Hores de xerrera, caminates, curses, volts i menjars juntes. Riatlleres, enfadades, il·lusionades, somiatruites, optimistes, realistes, captivadores, felices de la vida. Sí, uns dies increïbles per a les dues.

Merci Nederland. Merci Laura Bergillos Pedraza :) Ha sigut un plaer! Un gran gran plaer :)

Després de tot

Hi ha moments en els que preferiries no existir. Moments que voldries que passessin molt ràpidament. Moments que no t'agrades. Moments en que et repugnes a tu mateix. 

Les coses passen per alguna cosa i n'hem de treure suc de totes i cada una d'elles. No hem vingut a passar una vida sinó a viure-la intensament cada moment. Els bons. Els dolents. Perquè si no hi haguessin mals moments no sabriem apreciar els bons que possiblement vinguin més endavant. Potser aquests bons moments que vindran borraran als dolents del passat. Potser els substituiran, doncs tinc l'esperança que arreglaran aquells dolents que vaig fer passar en un passat. 

L'esperança és l'últim que es perd...això diuen.

Desolació eterna

Mai havia plorat tant per ningú. Mai havia patit tant. Mai li havia sabut tant greu deixar una relació. Portaven molt poc realment. Sincerament no es coneixien tant. I li ha costat tant...

Tanca la porta del cotxe. Gira a la cantonada i a allà es queda. Sota la pluja. Les llàgrimes es confonen amb les gotes d'aigua que deixen caure els núvols que han envaït durant tot el dia la ciutat. S'ofega. Li falta l'aire. No pot respirar. 

Desolada es tanca a la seva habitació. Només té una cosa al cap. Ell. Ell i els seus sentiments. La seva cara al acomiadar-se. El seu cor trencat. Es mira i es creu la pitjor persona existent. Es mira i es fa fastig. Qui faria mal a algú que estima tant encara. 

Te els ulls plens de llàgrimes. Se l'estima, això ho té clar, ara més que mai. No és el moment però. No l'és. Ha de viure alguna cosa més per sentir-se completa. Li ha dit pràcticament tot. Sí, pràcticament. Tant sols li ha faltar dir el que sent per ell. Com li havia de dir això ara. No li vol més mal. S’hagué pensat que se’n burlava. 

El mira mentre camina passes més endavant que ella. Te l'esperança de que algun dia es curi de tanta por. Es curi de tanta por a començar l'última de les seves relacions. Por al compromís. Què irònica la vida. És la mateixa por de la que ella se'n reia fa uns anys. "Por al compromís? No els entenc! Quan trobes a la persona adequada no tens por!". Paraules que van quedar a l'aire i que ara retornen a la boca de qui les va formar.

Somia desperta. Recol·lecta. 

Aquell calfred estrany al tocar la seva mà. Aquells batecs descontrolats. Sentir la seva veu la tranquil·litza. Aquelles nits en vela. Passeig per sorres càlides. Onades xocant contra les roques d'un poble que anomena casa. Contrarellotges. Mirades que s'ho diuen tot, casi tot. Recons amagats en un poblet de mar. Paisatges acompanyats de dolços petons. Les millors abraçades que ha tingut mai. Les millors abraçades que ha sentit mai. Les que l'han emplenat cada moment de la seva relació. Les que l'han emplenat i omplert de pau inclús en... l'últim moment d'aquesta. Sensació de pau entre els dos. 

                                                       ... 

    

                           Tot s'ha acabat. S'ha acabat per sempre?

Està ben boja si creu que té alguna possibilitat. Ben boja. Una boja perduda en un món que li és molt gran encara. No sap què està esperant. Hauria de partir-se el món en dos i sortir un cartell explicatiu perquè se n’adonés dels seus sentiments. Se sent dins una bombolla des d’on res del que hi ha fora l’impressiona. Altra cop impotència. 

Diuen. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd. 

Està en un moment de la seva vida que res li està bé. Res li val. Ell no s'ho mereix. No es mereix que el tractin així empenyent-lo d'un costat cap a l'altra. Quan venci aquesta por que té a coneixe's a si mateixa. Quan res del que senti, vegi o cregui li fa por, aleshores serà el moment. No li demana que l'esperi. No espera cap resposta. Simplement si ha de ser, serà...

Aquella sensació que encara li recórrer el cos. On ets?

Està cansada, molt cansada. Asseguda a la seva habitació amb els ulls caiguts i la mirada baixa. Escolta les notes de pianos que sonaven fa anys d'unes mans que desconeix. Està esgotada del dia que porta però tot i així no pot deixar de pensar en aquella il·lustració, en aquell pensament que li ha vingut aquesta nit al cap. Com una premonició. Com una mirada al futur. No sap ben bé el que ha sigut. Només sap la sensació que li a aportat un cop ha obert els ulls. 

Aquell home que la mirava com si la conegués de sempre. Aquella mirada que tant anel·la observar. S'han trobat. Visualitza una ciutat. Pensa que és preciosa. Li és familiar però no sap distingir el lloc. Podrien ser tants recons del món.

Topen sota unes voltes de pedra càlida del mig de la ciutat. Ell camina envoltat d'uns nens que no tenen més de cinc anys els qual vigila. Ell és com un monitor de casal, de cau. Ho fa com a hobby a principis d'estiu. Topa amb ella i només mirar-se saben que s'havíen de trobar feia temps, que s'esperaven mutuament. Rocen les mans, les mirades, la suau brisa que els dóna aquell dia asolejat tant típic d'un estiu mediterrani. És un instant. Un instant que captiva als dos cossos joves. 

L'escena varia. Ara es troba en una plaça que tampoc coneix. És la diada de Sant Jordi. Ho reconeix per la multitud de gent que adorna aquell lloc construit de pedra. Un barri vell en el que destaca un castell il·luminat pel sol. Alça els ulls, amagada rere l'ombra i el veu sortir d'una de les finestres d'aquell castell antic. Toca un instrument de vent, sembla una trompeta. Tothom l'escolta amb atenció. Amb ella s'inicien els jocs que aquella ciutat o poble té preparats. Quasi semblant impossible, entrecreuen mirades. Es para la música. La gent continua el seu tarannà. El somriure de captivació del noi li il·lumina la cara i la fa sortir d'entre les ombres que li tapaven la mirada. 

Saben que estan predestinats a estar junts. La mira i l'abraça per l'esquena. Els seus cabells rossos dels dos es fonen en un. S'abracen. No volen deixar-se l'un de l'altre. Els inunda una sensació de pau i tranquil·litat. Es tenen l'un a l'altre com sempre havien somiat. 

Sap el seu nom, encara és capaç de recordar-lo. Extranger. No sap qui és. Encara...

A thousand words

Els diu que se'ls estima però no els hi demostra. No se n'adona de la importància dels actes fins que no ho perd tot. Les fulles del seu àrbre de la vida cauen per cada mot que pronuncia sense sentit. Us heu adonat de la quantitat de paraules que ens diem tant sols per dir? 

Quan perd la dona. Quan perd el fill. Quan perd la feina que tant ha idolatrat i tant li ha costat d'aconseguir. Quan veu que la seva mare el valora quan ell es pensava que només demanava pel seu marit. Quan exclou tot el rencor, odi i ràbia que hi ha dins seu. És només aleshores quan realment es veu i es coneix a sí mateix. Es valora i es respecte. És només aleshores quan pot valorar i respectar als qui l'envolten. Quan pot estimar a aquells que l'adoren i quan pot DEMOSTRAR realment que ell també estima, sent i viu. 

És aleshores quan guanya a una dona que estima. Quan guanya a un fill que adora. Quan guanya una feina que aprecia i sent. Quan veu a la seva mare com a una gran persona. Quan dins seu només hi ha esperança, plenitud y felicitat. 

Ajuda

Se sent tant impotent. No sap com ajudar-lo. Què pot fer ella per ell? Què? Se n'adona que ha d'aprendre tantes coses. Ha de viure tants moments. S'ha d'equivocar tantes vegades. Tan de bo fos com en aquell somni. Tan de bo tingués la sol·lució per curar-lo. 

Mira la seva imatge i es posa a plorar. Impotencia. No hi ha cap altra paraula que descrigui millor com se sent ara mateix. 

Necessitats

Necessitat d'escriure. Necessitat d'obrir-se al món i que vegi a qui portes dins. Busca allò que la ompli. Busca aquells ulls que la troben al final d'aquella foscor per guiar-la. Busca i no troba però no perd l'esperança. No té la sensació d'estar a Nadal. No ho sent a dins. Li falta algo. Troba a faltar. 

Aquest any tot canviarà. Ho present dins seu. S'aixeca i desideix treure's la pols que carrega de fa tant. Intenta somriure i ho aconsegueix. Només pensa en el que ha viscut i en el que sent. Sí, això és el que la fa aixecar dia si i dia també. 

Tertulies nadalenques

Final de temporada. Sí. Tanca la porta i veu tots aquests petits moments que l'han fet somriure, enrabiar, entristir, tronxar de riure. Totes aquelles anèctodes que han anat sortint avui després de l'últim dia de feina. 

Els observava i pensava "què feliços que som. Tots volguent explicar les nostres aventures". Cada un tant diferent. Somriu per dins. Se li il·luminen els ulls. Hi veu molt de sentiment en aquella rotllana de gent. Melancolia. Felicitat. Tendresa. També enveja i ràbia per alguna part, però no, no fixa l'atenció en aquestes emocions, prefereix deixar-les passar i veure la part que més li agrada; el sentiment humil i alegre, la felicitat extesa i la tendresa i emoció per part dels qui la envolten. La veritat, si és sincera amb sí mateixa, no la ha mirat en cap moment. Algun instant diplomàtic. 

Es despedeixen. És de les últimes en marxar. Es despedeix amb una abraçada, dos petons. Alguna mirada de complicitat cau per algun racó. Somriures amagats del jefe. És la seva nena. Sí. I encara no sap per què. És feliç amb tant poc...