Mai havia plorat tant per ningú. Mai havia patit tant. Mai li havia sabut tant greu deixar una relació. Portaven molt poc realment. Sincerament no es coneixien tant. I li ha costat tant...
Tanca la porta del cotxe. Gira a la cantonada i a allà es queda. Sota la pluja. Les llàgrimes es confonen amb les gotes d'aigua que deixen caure els núvols que han envaït durant tot el dia la ciutat. S'ofega. Li falta l'aire. No pot respirar.
Desolada es tanca a la seva habitació. Només té una cosa al cap. Ell. Ell i els seus sentiments. La seva cara al acomiadar-se. El seu cor trencat. Es mira i es creu la pitjor persona existent. Es mira i es fa fastig. Qui faria mal a algú que estima tant encara.
Te els ulls plens de llàgrimes. Se l'estima, això ho té clar, ara més que mai. No és el moment però. No l'és. Ha de viure alguna cosa més per sentir-se completa. Li ha dit pràcticament tot. Sí, pràcticament. Tant sols li ha faltar dir el que sent per ell. Com li havia de dir això ara. No li vol més mal. S’hagué pensat que se’n burlava.
El mira mentre camina passes més endavant que ella. Te l'esperança de que algun dia es curi de tanta por. Es curi de tanta por a començar l'última de les seves relacions. Por al compromís. Què irònica la vida. És la mateixa por de la que ella se'n reia fa uns anys. "Por al compromís? No els entenc! Quan trobes a la persona adequada no tens por!". Paraules que van quedar a l'aire i que ara retornen a la boca de qui les va formar.
Somia desperta. Recol·lecta.
Aquell calfred estrany al tocar la seva mà. Aquells batecs descontrolats. Sentir la seva veu la tranquil·litza. Aquelles nits en vela. Passeig per sorres càlides. Onades xocant contra les roques d'un poble que anomena casa. Contrarellotges. Mirades que s'ho diuen tot, casi tot. Recons amagats en un poblet de mar. Paisatges acompanyats de dolços petons. Les millors abraçades que ha tingut mai. Les millors abraçades que ha sentit mai. Les que l'han emplenat cada moment de la seva relació. Les que l'han emplenat i omplert de pau inclús en... l'últim moment d'aquesta. Sensació de pau entre els dos.
...
Tot s'ha acabat. S'ha acabat per sempre?
Està ben boja si creu que té alguna possibilitat. Ben boja. Una boja perduda en un món que li és molt gran encara. No sap què està esperant. Hauria de partir-se el món en dos i sortir un cartell explicatiu perquè se n’adonés dels seus sentiments. Se sent dins una bombolla des d’on res del que hi ha fora l’impressiona. Altra cop impotència.
Diuen. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada