Nota cada part del seu cos. La seva respiració és pausada. Està relaxada asseguda en una taula de complets desconeguts. Només hi té a la seva companya de ruta. Sort d'ella. No estaríen visquent moments tant únics si no hagués sigut per decidir fer aquest viatge juntes.
No sap per què s'han assegut d'aquesta manera. Quasibé emparellats. Pot ser això ja estigués mig preparat pel cap del grupillo que les acompanya. En ella li és ben igual. Els hi cau bé i està passant una bona estona amb ells, això és el que compte.
Ell, assegut a la seva dreta, no deixa de mirar-la. Es deu pensar que no se n'adona. Li fa gràcia. De fet, des del primer instant que el va veure va pensar que era un ésser diferent. No tenia res a veure amb l'amic que l'acompanyava. Els dos teníem el plaer de dormir a la part alta de la llitera, on millor s'hi dorm.
La mira i quan ella ho fa, abaixa el cap. Té uns ulls tant transparents, tant poderosos...Ell encara no sap la magnitud i grandesa que té la seva mirada. Per què es subestima tant?
Es preparen per compartir unes herbes encara poc experimentades per a les dues noies. Ella, innocent o no, demana ajuda per a la preparació. Semblava esperar algun instant així per aprofitar parlar amb ella. Li ensenya amb molt de gust, molt lent, tot molt pausat. Es toquen les mans i somriuen per dins seu. No ho transmeten externament. No volen que sigui tant evident. Gaudir del moment.
Poques paraules. Tantes mirades. I aquells ulls...aquells ulls que la captiven des del primer instant en aquella habitació de vuit. Complets desconeguts.
...
Sis persones en rotllana. Els hi ha costat estar a allà tots junts i ara no s'atraveixen ni a mirar-se tant sols. Es pot saber què passa? No entén res. Res. Comparteixen paraules entre elles, ballen, entre elles també. Timidesa a alts nivells. Adrenalina. Por. Molta por del que pugui passar. Li agafa la mà i no li deixa anar fins a l'hora de marxar. Ballem? Amb la mirada s'ho diuen tot. Cóm és possible que s'entenguin tant bé sense paraules? Cóm és possible que encara es trobi a gent com ell? Com ella?
Un instant. Un de sol i tots els que estan a la sala desapareixen com bombolles de sabó a l'aire. Només ells dos. Es fonen en una abraçada. El temps s'atura. S'atura realment. Viuen el moment. L'última nit. I l'endemà, l'endemà es retroben les mirades d'una nit de música,ball i riatlles. Ens tornarem a veure? Qui sap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada