Veure la llum

No hi ha res com acabar la nit amb aquest benestar que te. Sap que ara se sent equilibrada. A gust amb si mateixa. Ha deixat enrere tots els tabús, totes les interferències que li atormentaven el cervell i per fi s'ha obert a la veritat. Ha obert el seu cor. Els seus sentiments. Excavant cada part d'ella i arribant al racó més insòlit d'ella mateixa. Ha arribat a descobrir sensacions que fins ara no afloraven només que en aquesta petita part de sí mateixa. Tot torna a fluir. Ho ha dit en veu alta. Ho ha compartit i l'han entès. Ho ha exteriotipat. Tantes coses li han passat avui, tantes. Ha tingut tantes emocions i tant diverses entre elles. Per fi ho ha tret. Està satisfeta del qui és i ara ho veu tot molt més clar. Ara sí. Ara sí que sí. Ara pot aconseguir el que es proposi.

Veure-hi més enllà

S'aixeca. Per la seva finestra no hi entra la llum com de costum. Grisor al cel. La gent es mou decidida, esquivant les gotes d'aigua que cauen d'aquella tristor de dia. Tapades fins a dalt, estrenant les noves gavardines i els paraigües que tenien guardats de la primavera anterior. Un home corre entre els pocs cotxes que caminen per la carretera amb un diari sota el braç. Un matrimoni gran s'aixopluga a una cantonada del carrer esperant potser que surti el sol. I un "tres anyets" salta entre els basals d'aigua que han quedat d'aquesta nit plujosa. I de cop somriu. Somriu al recordar aquell viatge. Aquell moment d'infantilisme i innocència d'aquell viatge. Aquella amiga que d'aquí unes veurà i aquelles corredisses en un parc forester ple de basals d'aigua que van absorbir aquell "mal rotllo" d'ambient que es respirava aquell matí de febrer. Holanda. Quedar-se xopes després de fer una mica la criatura. I de cop, en aquella habitació on no hi entra el sol de bon matí, s'il·lumina de cop. Sona "girls just wanna have fun".  

Mira per la finestra i observa. Ves m'és enllà del que veus i potser, només potser (depèn de tu) veuràs el sol que va fa avui. Doncs perquè algú em va qüestionar un cop "por qué un día de lluvia no puede ser radiante?"

Avui serà un gran dia. 

El passat en passat es queda.

Gent que mira massa el passat. Què pots esperar treure'n. El passat és qui et construeix i el que ha fet que siguessis tal com ets ara, però tanta importància li has de donar per viure? No entén el per què de tanta discussió. No entén per què ara ha de retreure-li res. Realment és perquè vol normalitzar el present? Canviar el possible futur? Creu que ara ho pot solucionar tot, com per art de màgia. Possiblement podria aconseguir-ho, però de veritat ha de donar aquesta "oportunitat"? No es creu una persona tant fàcil. És que ja no és fàcil, és conveniència. Realment li convé parlar amb ella, ara? Ara. Què vol aquesta persona d'ella, ara. Quanta revolució. Quantes tempestes hauria de reviure. Quants moments. Passat. Tot queda enrere. Ha canviat i no vol tornar a reviure-ho. És això el problema, està massa bé ara. Prou. El seu cos. El seu cap. El seu cor han dit prou. 

No hi ha excusa per l'estrès

Què tindrà l'estrès que ens exalta tant a tots. Un simple component químic que fa alterar cada una de les parts del nostre cos. Que ens canvia el nostre humor. El nostre caràcter. El nostre comportament respecte les coses i inclús respecte els qui ens envolten. Ens accelera. Cortisol, adrenalina, noradrenalina, dopamina... Com és possible que puguin causar-nos tants mals de caps. Aquesta adrenalina que tant anel·lem a vegades i ara? Ara què? 

Aquelles situacions en les que no saps que et passa però que et superen. Sí, aquesta és la paraula: et superen. Et treuen de sí. Situacions que se't fan grans o, el que és pitjor, que fas grans tu sol. Para a pensar en la feina que realment te i , sí, no entén el per què de tal estrès. Te temps suficient per tal de dur a terme tot el que vol fer. Te temps. Pot. Però avui no sap per què no podia traduir una paraula, no podia concentrar-se en res. I quan realment ho aconseguia, pam, apareixia una , diga-li distracció, que la feina capgirar les paraules dins el seu cap. 

Respira i pensa en el dia d'ahir. Quin relax. Quina tranquil·litat poder tornar al costat d'aquest animal que tant la fascina. Somriu només de pensar-hi. "Quina criatura més pura" pensa. El contacte del seu cap suau en el del cavall, reposat, és indescriptible. 

Està sobresaltat. S'apropa i amb una mà li toca el morro. Suau. Molt suau. El cavall li dóna un cop sec a la invasora que, tranquil·la, l'intenta passivar. Ella hi torna. El mira als ulls i xiuxiueja uns mots. Acaricia cada part del seu cap, de les orelles fins al morro. La pau d'ella queda transmesa en aquell animal que amb poc temps s'apropa a la noia i deixa que aquesta recolzi el seu cap en el seu. Junts. Somriu i li puja al llom. S'equilibren en un mateix pas. En un mateix trot fins arribar al galop sense problemes. Se sent tant lliure... Feia massa temps que ho anel·lava. Ho trobava a faltar. Quina pau. Quina tranquil·litat que li recórrer. Què feliç que és ara mateix... 

Sweet little moments

Mira al seu voltant. Hi veu tot de gent vivint. Sí, vivint, gaudint del viure. Com una pel·lícula, procura d' enlentir aquells petits moments que , possiblement, la majoria de gent no sap apreciar. Aturar-los durant uns segons. Aquells petits instants que tant valor tenen per ella. Aquella mirada entre dues persones que no poden viure l'un sense l'altre. Aquells que necessiten el contacte constant. Aquells que donarien el que fos per estar més temps abraçats. Mirant-se. Aquells ulls brillants després de llegir un missatge de l'altre. Aquella abraçada d'un avi a la seva neta. Aquell agafar de mans d'uns nuvis al parc. Aquella cara vermella de la nena que acaba de veure al noi guapo de classe. Aquella parella d'avis on ella agafa la mà de la persona que l'ha cuidat durant tota la seva vida; li passa la mà per la seva galta mentre entorna els ulls amb un dolç i sincer somriure. Són tots aquests petits detalls que ofereix el dia a dia els que li criden l'atenció. I sí, somriu cada cop que els veu. Se n'adona de la gran sort que té de saber-los valorar. Realment valorem aquests petits dolços moments que ens ofereix el dia a dia? Ella sí, al menys ho intenta. 

"ça ira", realment sí: Tot anirà bé.

És increïble. M'han donat la cançó perfecte. La cançó que expressa completament el que sento. Qui m'havia de dir que el teu millor amic posaria a l'abast una cantant com la francesa Joyce Jonathan. Sí, "moi je me dis que c'est toi, tu es celui qui rythme mes bonheurs, qui rythme mes humeurs"("Em dic que ets tu. Ets qui marca el ritme de la meva felicitat. Qui marca el ritme del meu bon humor"). És cert, sempre que penso amb tu , parlo amb tu...sóc tant feliç. Un abans i un després de veure't. 

M'encanta mirar-te als ulls i que m'estiguis dient que tot està bé, que tot anirà bé, "ça ira". Em tranquil·litzes. Que sàpigues el que penso en cada moment... Tot i que sembla impossible, doncs quasi no ens coneixem, però creu-me quan et dic que m'atreviria a dir que em coneixes molt més que altres que em coneixen de fa més temps. És ben cert que "tu comprends tous mes silences chacun de mes petits moments d'absence"("Tu comprens tots els meus silencis, cada un dels meus petits moments d'absència"). No sé cóm ho fas, però t'asseguro que ho aconsegueixes. Així que et proposo, com diu la cançó que ens arrisquem, que "au pire on aura des souvenirs des jolis moments dans les tiroirs"("en el pitjor dels casos tindrem records dels bons moments en els calaixos"), però que si no ho intentem, no sabrem mai com hagués sigut aquesta bella historia de dos. Aquest "rencontre par hasard"("trobada de casualitat"), perquè saps? No crec que fos per casualitat. SO: Do you want to take this branch with me?

https://www.youtube.com/watch?v=TxWLybPwBzs