Un precipici. I ara què?- Es pregunta. Es troba en un penya-segat de roca verda. Molsosa. De paisatge preciós i fàcil de mirar enrere. Ben bé a la punta però, al punt precís per no caure. Al seu davant: un món indecís i desconegut per ella. Un blau cel que es confon amb el blau del mar espumós que té als seus peus. Roques punxudes, juntament amb roques amb molsa per on pot relliscar però alhora li poden atenuar la caiguda. Sí, no sap què farà d'ara en endavant. Es troba aquí, en un paisatge final. Un final d'etapa. I ara? Ara li toca decidir una decisió, pensa, de les més importants: el seu futur professional. Ja no parla d'altre futur que no sigui el professional; seria encara més complicada la resposta. Llençar-se o no llençar-se? En quina direcció? Quin camí agafar? És ben bé que se sent més insegura que mai. Prou ho és en decisions petites. Aquesta la supera. Però només per ara. Trobarà resposta, n'està segura. Se n'ensortirà. Tant que predica el "positivisme"; ho aconseguirà. Així que decideix, de moment, aturar-se en aquest punt a ran de terra i, abans de llençar-se, opta per agafar bolígraf i paper i endinsar-se en la recerca del lloc i camí que vol escollir. Sí. Tant evitar aquest moment, impregnada de tanta "comoditat", i... "aquest moment ha arribat". Amb il·lusió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada