Entra per la porta i veu que tots estan com sempre. Ningú se n'ha adonat. Hi ha massa feina. 21 anys i ningú s'ha preocupat de que se sentís més estimada.
Ajuda a preparar el dinar en aquell pis d'estudiants. Dinen. Dinen. Passen les agulles del rellotge i cada vegada se sent pitjor. Una mica pitjor. Pensa que no és possible.
Ell s'aixeca i va cap a la cuina. Va carregat de plats bruts. Plats que no pensa rentar. Se li escapa un somriure que em costa molt de desxifrar i de cop surt amb un pastís i unes espelmes i tots criden alhora. No la podia deixar sense celebrar el seu dia, per molta feina que tinguessin.
S'emociona. Per dins està fent salts d'alegria, per fora; il·lusió en els seus ulls. Mirades de complicitat. "Te n'has enrecordat i has fet que tots guardessin el secret". "Realment és un noi increïble"- pensa. Els sentiments es fonen en una guerra de gelat. És realment increïble. Sí. Aquesta és la paraula. No n'hi ha una de millor; la mateixa paraula que ell va utilitzar per descriure-la aquell 24 de juny. Increïble.
