Què tindrà l'estrès que ens exalta tant a tots. Un simple component químic que fa alterar cada una de les parts del nostre cos. Que ens canvia el nostre humor. El nostre caràcter. El nostre comportament respecte les coses i inclús respecte els qui ens envolten. Ens accelera. Cortisol, adrenalina, noradrenalina, dopamina... Com és possible que puguin causar-nos tants mals de caps. Aquesta adrenalina que tant anel·lem a vegades i ara? Ara què?
Aquelles situacions en les que no saps que et passa però que et superen. Sí, aquesta és la paraula: et superen. Et treuen de sí. Situacions que se't fan grans o, el que és pitjor, que fas grans tu sol. Para a pensar en la feina que realment te i , sí, no entén el per què de tal estrès. Te temps suficient per tal de dur a terme tot el que vol fer. Te temps. Pot. Però avui no sap per què no podia traduir una paraula, no podia concentrar-se en res. I quan realment ho aconseguia, pam, apareixia una , diga-li distracció, que la feina capgirar les paraules dins el seu cap.
Respira i pensa en el dia d'ahir. Quin relax. Quina tranquil·litat poder tornar al costat d'aquest animal que tant la fascina. Somriu només de pensar-hi. "Quina criatura més pura" pensa. El contacte del seu cap suau en el del cavall, reposat, és indescriptible.
Està sobresaltat. S'apropa i amb una mà li toca el morro. Suau. Molt suau. El cavall li dóna un cop sec a la invasora que, tranquil·la, l'intenta passivar. Ella hi torna. El mira als ulls i xiuxiueja uns mots. Acaricia cada part del seu cap, de les orelles fins al morro. La pau d'ella queda transmesa en aquell animal que amb poc temps s'apropa a la noia i deixa que aquesta recolzi el seu cap en el seu. Junts. Somriu i li puja al llom. S'equilibren en un mateix pas. En un mateix trot fins arribar al galop sense problemes. Se sent tant lliure... Feia massa temps que ho anel·lava. Ho trobava a faltar. Quina pau. Quina tranquil·litat que li recórrer. Què feliç que és ara mateix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada