L'amor és cec

La veu. Té els ulls com a plats. Agafat de la mà del seu germà suspira i d'un sol crit pronuncia el seu nom amb un castellà poc comú, propi del llenguatge dels més petits, sense tant sols saber pronunciar la "r". No se sap ben be el perquè de tant de carinyo, però està clar que hi és. "Qué haremos hoy?!" - li pregunta amb entusiasme. 

Ella, cansada, decideix agafar-lo per banda i axuxar-lo fins que digui prou. I no és tendre acabar així la jornada? No vol a ningú més; tant sols a ella.

Vellesa

"On està la seva dona?". No hi ha resposta. Inexpressió per part dels qui el tracten, tristor per part d'ell. La mirava com home qui mira algú a qui no coneix. L'entenia. Li veia als ulls. Se sentia sol, desprotegit en un mar ple de penombres, silenci i paraules sense sentit. Només es pot comunicar amb la mirada, és que ningú se'n dona compte de com se sent?

Una llàgrima rere l'altra s'amagava darrera unes pupiles encongides, s'acumula en l'iris blau de la noia. No vol plorar! No pot! Els ulls li brillen, s'ha de girar. Vol ajudar-lo. No vol que es senti sol. No el coneix, però pensa que no s'ho mereix això; ningú l'espera rere la porta, ningú ha pensat en venir-lo a buscar. El porta a l'habitació. 

Pot ser més trist fer-se gran d'aquesta manera? Vol algú sentir-se així quan passin els anys? No, jo no ho voldria.

Familiaritats inesperades

I el mira i no pot ser. És tant jove,-pensa. Diuen que no es pot fer res més per ell, que no hi ha res a fer. Recórre el seu cos; dels peus al cap. Una sensació molt extranya, molt forta li invaeix el seu ser. Li costa molt afrontar aquella situació. Respira. Es relaxa. Li mira als ulls i el felicita pel seu treball. "Treu-me d'aquí, siusplau"... 

Amb una mirada n'hi ha prou.

Impotencia. Impotencia. Impotencia.