Hi ha moments que ho deixaria tot. Tancaria totes les portes per obrir-ne unes de noves. Marxaria sense dir res a ningú i no tornaria més. Però no ho pot fer. Sap que no ho pot fer. Estan units per la sang. Units pel cordó umbilical i per tots aquells mesos dins el seu ventre. Lligats per tot aquell amor que li donaren durant tots aquells i aquests anys. Lligats per tots els dies viscuts. No ho pot negar: s'hi assembla. S'hi assembla cada cop més i sense poder evitar-ho. S'hi compara i s'hi veu reflectida. No pot tancar els ulls i fer com si res. No pot donar-los-hi l'esquena a aquells que ho han donat tot per ella.
Els mira mentre discuteixen i tenen raó. Sí, tenen raó, no ha sigut la més bona. No ho ha fet bé. Però clar, no és perfecte. Entren en una discussió que si no es parés, no acabaria mai. Rancors.
Com els orangutans amb els humans. Dues espècies iguals. Dues evolucions diferents. Dues generacions. Les seves opinions no són les d'ella. Ella intenta expressar-se i explicar com se sent però porta tant de temps sense fer-ho que ja se n'ha oblidat de com ho ha de fer. La mira als ulls i intenta ser sincera amb qui li va donar la vida. Se l'estima. Molt. Molt però no n'és conscient. Al menys sembla que no ho reconegui. Que no ho vulgui reconèixer. Amor a una mare cada vegada més allunyada d'ella. Cada vegada més freda. Cada vegada més cansada i amb menys força d'aguantar a una filla que no actua com ella voldria.
No la vol defraudar però cada dia ho veu més clar. Creu que no està al nivell. Hauria de ser més perfecta. Hauria de mesurar més les seves paraules. Les seves mirades. El seu caràcter. El seu desordre i la seva inexpressió. Hauria d'animar la casa quan arribés, tot i estar cansada del dia. Sí, ho sap. No és el mateix l'edat de la seva mare que la d'ella. Ho sap. N'és conscient però...li costa tant fer aquest canvi ara. Entrar per la porta i fer com si res li pesés...
Sospira. Es pren el seu temps per meditar la situació i un cop més es diu a si mateixa que ho ha d'intentar. Sempre diu de tirar endavant. Sempre predica el positivisme. I avui se l'aplicarà a ella mateixa. Potser no amb un somriure com ella voldria. Potser no amb aquells ànims de felicitat que intenta aixecar-se cada matí, però ho ha de tornar a intentar. És més. No només ha de pensar d'intentar-ho: ho ha de fer. I ho farà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada