Els observava i pensava "què feliços que som. Tots volguent explicar les nostres aventures". Cada un tant diferent. Somriu per dins. Se li il·luminen els ulls. Hi veu molt de sentiment en aquella rotllana de gent. Melancolia. Felicitat. Tendresa. També enveja i ràbia per alguna part, però no, no fixa l'atenció en aquestes emocions, prefereix deixar-les passar i veure la part que més li agrada; el sentiment humil i alegre, la felicitat extesa i la tendresa i emoció per part dels qui la envolten. La veritat, si és sincera amb sí mateixa, no la ha mirat en cap moment. Algun instant diplomàtic.
Es despedeixen. És de les últimes en marxar. Es despedeix amb una abraçada, dos petons. Alguna mirada de complicitat cau per algun racó. Somriures amagats del jefe. És la seva nena. Sí. I encara no sap per què. És feliç amb tant poc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada