Caigudes estrangeres

Assegut al llit cau sobre la noia sense poder evitar-ho. Però és un caure molt suau. El seu tronc no te força suficient per subjectar-lo. Cau. No li veu la cara. Es repenja entre la galta i l'espatlla d'aquella noia que fa una estona li ha fet somriure. Li sap greu que no l'hagi pogut aguantar, que les seves mans no hagin sigut prou agils. El cabells d'ella sobre la cara. "Don't worry, your smell is nice". El col.loca be de nou i amb una mirada en te prou. Dolçor. Se li trenca el cor. Aquella mirada li arriba al més profund. Suspira. És tant jove...

L'amor és cec

La veu. Té els ulls com a plats. Agafat de la mà del seu germà suspira i d'un sol crit pronuncia el seu nom amb un castellà poc comú, propi del llenguatge dels més petits, sense tant sols saber pronunciar la "r". No se sap ben be el perquè de tant de carinyo, però està clar que hi és. "Qué haremos hoy?!" - li pregunta amb entusiasme. 

Ella, cansada, decideix agafar-lo per banda i axuxar-lo fins que digui prou. I no és tendre acabar així la jornada? No vol a ningú més; tant sols a ella.

Vellesa

"On està la seva dona?". No hi ha resposta. Inexpressió per part dels qui el tracten, tristor per part d'ell. La mirava com home qui mira algú a qui no coneix. L'entenia. Li veia als ulls. Se sentia sol, desprotegit en un mar ple de penombres, silenci i paraules sense sentit. Només es pot comunicar amb la mirada, és que ningú se'n dona compte de com se sent?

Una llàgrima rere l'altra s'amagava darrera unes pupiles encongides, s'acumula en l'iris blau de la noia. No vol plorar! No pot! Els ulls li brillen, s'ha de girar. Vol ajudar-lo. No vol que es senti sol. No el coneix, però pensa que no s'ho mereix això; ningú l'espera rere la porta, ningú ha pensat en venir-lo a buscar. El porta a l'habitació. 

Pot ser més trist fer-se gran d'aquesta manera? Vol algú sentir-se així quan passin els anys? No, jo no ho voldria.

Familiaritats inesperades

I el mira i no pot ser. És tant jove,-pensa. Diuen que no es pot fer res més per ell, que no hi ha res a fer. Recórre el seu cos; dels peus al cap. Una sensació molt extranya, molt forta li invaeix el seu ser. Li costa molt afrontar aquella situació. Respira. Es relaxa. Li mira als ulls i el felicita pel seu treball. "Treu-me d'aquí, siusplau"... 

Amb una mirada n'hi ha prou.

Impotencia. Impotencia. Impotencia.

Entendre el volar

Necessita saber que estaràs a allà en els bons i els mals moments. 

Li regalimen les llàgrimes per les galtes al adonar-se que no és així, que no és ell qui estarà dia rere dia. És forta, se n'ensortirà, però sap que no és ell. Al menys no ara.

Té la sensació de que ell mai la comprendrà del tot,, que no arribarà el dia en que la miri als ulls i li digui com se sent. Que l'abraci i tot el dolor desaparegui. Que l'acaricïi i sigui capaç de sentir què li passa. No, ell no és el tipus de noi que se n'adona d'aquestes coses. Massa ganes de conèixer-la, massa ganes de córrer. No. No pot sortir bé si ell no la deixa volar. 

Respirar, només li demana respirar....és molt demanar?

Tocant de peus a terra

I de cop i volta te n'adones que un simple somriure, una simple cançó, un petit record, una imatge et fa tocar un altre cop de peus a terra. I somrius. Només tu saps el per què. Només tu saps que aquest túnel on camines sense rumb té un sentit, una finalitat, un destí. 

Només tu pots escollir com continuar per aquest trontoll de vida que portes, com arreglar les coses, com canviar-les. Només tu i ningú més. 

I és aleshores quan s'aixeca del terra, s'eixuga les llàgrimes, es mira al mirall i es diu a si mateixa que pot, pot i ho aconseguirà. Res del que li falta, res del que l'atropella i la frena permetrà que recaigui de nou. 

Es posa els talons, es pinta els llavis de vermell i surt per la porta. Avui se sent segura de continuar caminant.

Inexplicacions

Entra per la porta i veu que tots estan com sempre. Ningú se n'ha adonat. Hi ha massa feina. 21 anys i ningú s'ha preocupat de que se sentís més estimada. 

Ajuda a preparar el dinar en aquell pis d'estudiants. Dinen. Dinen. Passen les agulles del rellotge i cada vegada se sent pitjor. Una mica pitjor. Pensa que no és possible. 

Ell s'aixeca i va cap a la cuina. Va carregat de plats bruts. Plats que no pensa rentar. Se li escapa un somriure que em costa molt de desxifrar i de cop surt amb un pastís i unes espelmes i tots criden alhora. No la podia deixar sense celebrar el seu dia, per molta feina que tinguessin.

S'emociona. Per dins està fent salts d'alegria, per fora; il·lusió en els seus ulls. Mirades de complicitat. "Te n'has enrecordat i has fet que tots guardessin el secret". "Realment és un noi increïble"- pensa. Els sentiments es fonen en una guerra de gelat. És realment increïble. Sí. Aquesta és la paraula. No n'hi ha una de millor; la mateixa paraula que ell va utilitzar per descriure-la aquell 24 de juny. Increïble.