Escrits retrovats

Per covarda, tot s'ha acabat (Març, 2014)

I mira enrere, tant tonta i perduda, i veu que va ser ell qui la va trobar buscant una il·lusió i fugint del dolor causat per una ruptura. La va treure d'aquell carrer sense sortida, entenent-la a cada moment. Acabats de conèixer com qui diu. Des d'aquella xerrada al cotxe després de sortir d'estudiar. Res. Uns minuts i a partir d'aleshores , tantes nits en vela, tantes tardes junts. Tantes paraules prohibides expressades sense cap mena de tabú.Tants somriures...
Sempre el tenia a allà i ara...què més dóna ara. Ho veu tant lluny. Tant perdut. Tant fosc. S'encongeix. Si pogués tirar enrere... Tot per aquella por a equivocar-se.

Quan res no podia veure. Quan no tenia humor per ningú. Quan no volia fer res. No sabia què fer. Ell sempre hi era. Davant dels problemes. Davant les dificultats. Dubtes i lios mentals. Alegries. 
No vol que tot quedi en un record. No vol que es quedi amb una il·lusió sospesa a l'aire. No vol quedar-se amb el dubte del "què hauria passat".

Asseguda al terra es qüestiona a si mateixa..."Res no serà com abans oi? L'orgull ens mata. La por també. No em surten les paraules que hauria de pronunciar, valenta, per dir-te la veritat de tot plegat. No tinc forces per caminar contracorrent com he fet fins ara. No et sento al meu costat. Hi ets , però els dos sabem que no com abans. M'he equivocat tantes vegades i tu m'has recollit tants cops. Com si res. Feies com si res hagués passat. Em perdonaves totes les xorrades. Em perdonaves tots els meus descuits. Tot. I ara només em queda plorar i acomiadar-se d'aquesta "amistat" que tant hem cuidat. S'acaben els dies i no et sento com voldria. Avui penso una cosa. Demà una altra. No et puc fer patir més. No et mereixes que sigui així. 

Tant de bo sabés què en penses de tot plegat, però no tens temps per parlar. No en vols parlar. Tant se val. Faré com si tot hagués acabat. Per un cop a la vida ho deixaré passar, encara que sàpiga en el fons que és ara quan hauria de lluitar, però em sento sense forces per continuar endavant."

Indecisió de nou. Per què no pot canviar. Si pogués oblidar-lo...Però no hi ha dia que no hi pensi. No hi ha cosa que no li recordi a moments junts. I no hi ha res que li alegri més que veure'l entrar per aquella porta. Plogui. Faci sol. Fred. Calor. Li alegra el teu caminar. 

"S'ha acabat el temps?" es pregunta. 

I si marxa lluny. I si no torna i ell ell es quedés a aquí. I si no el torna a veure mai més. Si no contacten en anys. Si...ell s'oblida d'ella. Si ella l'oblida a ell.
Si no troba a ningú com ell...
doncs sí. Confessa que busca a ELL en tots ells. Ja forma part de la seva vida. D'ella. Des d'aquell moment. Des d'aquelles llargues converses en llocs inadequats. Des de que va decidir creuar el seu camí. Des de fa tres anys. Quasi tres anys. I ara s'han de separar? I ella. Ella se sent perduda en un món tant immens.

I mira enrere, tant tonta i perduda...

Ell de nou (Març,2014)

Busca i busca sense trobar a aquella persona. Potser ara sí que creu que l'ha trobat. Potser ara sí però...està tant lluny! És ell? Per què pensa en trobar a aquella persona? Viure la vida i el temps dirà no en té prou? Alguna cosa no la deixa veure la solució. Ara ja sap per què.

Està molt bé quan no el veu, quan no sap d'ell. Quan el veu entrar per la porta de classe no pot. No pot fer-hi res. Sent la seva olor i recorda tot allò que va passar. Totes aquelles mirades. Tots aquells racons. Veu aquells dies sencers a casa seva, a prop de la platja, amb ell a totes hores. Tants de moments viscuts i tants somriures tontos sense adonar-se'n. No valorava el que tenia. No sabia realment el que tenia. I és ara quan pensa que potser durant aquests tres anys ha estat buscant a EL noi i simplement, el tenia just al davant.

La història es repeteix, pensa. No li agrada la sensació que té ara. Els papers han canviat. Ara és ell qui té les rendes de la situació. Ara és ell qui pot decidir i , no ho fa. Serà por, serà que sap on es posa i que la coneix bé. Serà que no vol tornar a patir com ho va fer. Serà que no la vol, que no se l'estima. Vol parlar amb ell i l'únic que aconsegueix és quedar-hi i després? Després no acaben parlant per culpa d'una trucada del dentista, d'unes poques ganes. No vol parlar. No vol. I ella. Ella no sap què fer.