Com es pot trobar a faltar tant a algú que quasi no conèixes. Moments, breus moments d'hores i hores de conversa li venen al cap. Està tant captivada. No entén ben bé el que li està passant amb aquest noi, però és tant feliç. És una felicitat interna que ja donava per perduda. Torna a sentir aquella il·lusió, aquella emoció. Sí, és real, però no s'ho acaba de creure. Té tant a explicar-li, tant a viure, tant a experimentar. Vol compartir tants moments...
Milers de quilòmetres els separen. Milers de percepcions diferents. Milers de batecs per minut. Milers de somriures amagats en una habitació separada. I una pantalla, una pantalla que els divideix en dos espais que segurament no són tant diferents com ells creuen. Potser sí. Un ambient que respiren en la distància i un tacte que anel·len des de que es van separar aquell matí d'hivern en una ciutat desconeguda per ells.
Encara recorda la seva olor. La seva mirada. La seva veu. El seu tremolor. Per què tremoles? Per què no ets aquí amb mi? Per què ens hem conegut? És el destí el que ha volgut que ens trobéssim? Justament ara?
Sensacions úniques. Úniques que no reviuran per molt que vulguin. Moments i mirades que mai més veuran. Les van tenir i les van saber aprofitar al màxim. Moments que van passar i allà es quedaran; en la memòria dels dos, en el tacte, en el somriure. Hi haurà nous moments viscuts. Noves sensacions i nous records a guardar en un racó d'aquest cor tant boig que comparteixen. D'aquesta pel·lícula de dos on ningú més hi cap.
Es miren i no calen paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada