Tu. Toi. You.

Encara sóc capaç de notar les teves carícies. El plaer indescriptible d'abraçar-te mentre estem asseguts rere un cotxe travessant paisatges insòlits amb la teva germana, corrent perquè arriba tard. Encara t'oloro. Encara noto el tacte de la teva mà mentre m'acaricies després de posar la cinquena marxa, travessant prats verds ofegats per la llum d'un sol al que no estan acostumats. Encara miro el teu somriure i els teus ulls que em parlen sense paraules, sense un mot tant sols. Encara sento les teves frases de positivisme i la teva mirada abans de marxar, mirant-me amb dolçor i donant-me forces per agafar l'avió sense plorar. Encara veig la teva mirada de timidesa entre els carrerons d'aquesta Bèlgica que m'ensenyes pas a pas amb tanta tendresa. 

Encara ara recordo el no poder plorar després d'haver-te plorat al primer comiat al cotxe, després de dir-me les paraules i les carícies que necessitava per travessar la porta de la duana sense una llàgrima als ulls, tant sols amb un somriure tímid  i insegur després de despedir-me de tu. I encara noto les galtes mullades de llàgrimes eixugades per deixar-te viure tant lluny de mi tot i saber que et tinc tant a prop. A prop d'aquests llavis que han rosat els meus durant aquests dies. A prop d'aquestes carícies que recorrien cada una de les parts del meu cos i a prop d'unes mans que es compenetren fins a l'última cèl·lula viva de la nostra pell. D'aquestes mils pessigolles. Carícies. Petons i abraçades. D'aquells despertars. Aquest sentiment d'impotència però a l'hora de felicitat per haver-te conegut i saber que d'aquí ben poc et tornaré a veure. Aquest sentiment de desconcert per sentir això sense quasi ni tant sols conèixe't. Aquest sentiment de pensar que , tot i el poc temps d'aprenantge de l'un i l'altre, semblar que et conec de sempre. De sempre dins el meu cor, dins el meu cap i en les meves frases diàries. Dins meu. 

Petit bonheur

La vida està plena de petits detalls. Aprèn a viure-la de la millor manera possible. Somriu. Viu. Captiva't. Enamora't. Sigues feliç i viu el dia com si fos l'últim. Il·lusiona't. Estima. Somia. Deixa els problemes enrere després de solucionar-los; parla-ho i arregla-ho d'una vegada per totes. Omple els forats que gent t'ha deixat en el passat, omple'ls de vida i amor, deixa que gent nova els ompli per tu i et faci feliç. Potser serà gent que et captivi des del primer moment. Potser és algú que ja coneixies i que no donaves importància però que sempre ha estat a allà. Potser és algú que odiaves en un passat i ara, ara pot arribar a ser una persona que es faci estimar i que et complementi. Algú proper a tu. Algú llunyà. Algú desconegut. Algun conegut amb el que descobreixes una part nova de sí... 

Obre't al món i obre't a la vida, doncs mai saps qui pot sorprendre't. El món és molt petit i dóna tantes voltes! Obre els ulls i mira el que tens al davant. Només així, deixant els prejudicis, deixant d'escoltar-te als altres i al que diran, seràs una mica més feliç que ahir. Només deixant en un calaix tancat amb clau l'amargura, la solitud i la tristesa podràs ser feliç. Només traient un somriure, una rialla, unes paraules, una mirada... mai saps qui pot necessitar-la. 

Deixa enrere tot allò que t'atabala. Deixa enrere tot allò que no et deixa respirar i somriu-li a la vida. Respira, calma't i torna a començar. Aixeca't. 

La vida és plena de petits moments de felicitat. Els petits detalls de la vida hi són sempre, només cal buscar-los. Treu-los a la llum.

Dies grisos. Jours gris

Es pot tornar boja una per enyorança? Pot algú embogir per això? És ben bé que el temps l'afecta. Aquests núvols que envaeixen la ciutat on es troba avui estan guanyant la partida. Se l'emporten a un món de tristesa i melancolia. No li agrada gens estar així, inclús està de mal humor. 

Mira constantment el seu mòbil. Pendent dels seus missatges. Li diria coses cada minut. Cada minut que passa la desespera. No el pot atabalar tant, se'n cansaria. Necessita tenir-lo al seu costat. Com és possible? Com? 

1.200 km els separen. 1200. Una xifra massa elevada per poder-lo abraçar tantes vegades com ella voldria. Massa lluny per poder-li acariciar la mà. Per poder-li mirar als ulls. Per poder compartir moments amb ell. Moments físics. Are you real? Tot i així el sento molt aprop. De moment. Quant de temps creu que aguantarà així? Ella necessita de carinyo, necessita de contacte físic quasi bé constant. Ell necessita de les seves carícies, la seva mirada i els seus petons, de les seves abraçades. Ella que la mimi. Ell que hi sigui. 

Mira per la finestra. Núvols. Núvols i més núvols. Tristor i fredor a l'ambient. 

És ben bé que el temps l'afecta. El troba massa a faltar. 

You always make me smile

Aquells moments que comparteixes amb algú que realment et fa riure. És un riure que surt tant natural, que sorgeix del no res. Aquella connexió especial que hi ha entre dues persones. Amb només mirar-la o veure-la des de lluny ja en tens prou. Aquells moments que tant disfrutes. Aquella cara de felicitat que se't queda després d'haver-hi tigut una conversa. D'estar hores i hores parlant i que et passi el temps volant. Aquell moment que te n'adones i et dius a tu mateix "guau! Ha valgut tant la pena!". Sí , per moments com aquests vius els dies. Són aquest tipus de moments els que utilitzaries per emplenar cada instant de la teva vida. Són aquests moments els que recordes quan estàs malament i que de cop, no saps com, t'arranquen un somriure. Són aquests moments els que anel·les i els que vols tenir en el teu dia a dia i els que pagaries una vegada i una altra per tenir-los sovint i repetidament. Moments únics. Són aquests els moments que realment t'emplenen, que realment et fa ser la persona que vols ser. Una persona feliç. Feliç amb tant poc. Amb una conversa. Una imatge. Unes paraules. Un petó. 

Per moments com aquests signaries continuar vivint...Que això no s'acabi. Que això no acabi a aquí.

Brindo per aquells moments que voldries inmortalitzar i reviure. Moments que realment valen la pena. Gràcies...:) You always make me smile. 

Tu me manques

Com es pot trobar a faltar tant a algú que quasi no conèixes. Moments, breus moments d'hores i hores de conversa li venen al cap. Està tant captivada. No entén ben bé el que li està passant amb aquest noi, però és tant feliç. És una felicitat interna que ja donava per perduda. Torna a sentir aquella il·lusió, aquella emoció. Sí, és real, però no s'ho acaba de creure. Té tant a explicar-li, tant a viure, tant a experimentar. Vol compartir tants moments...

Milers de quilòmetres els separen. Milers de percepcions diferents. Milers de batecs per minut. Milers de somriures amagats en una habitació separada. I una pantalla, una pantalla que els divideix en dos espais que segurament no són tant diferents com ells creuen. Potser sí. Un ambient que respiren en la distància i un tacte que anel·len des de que es van separar aquell matí d'hivern en una ciutat desconeguda per ells. 

Encara recorda la seva olor. La seva mirada. La seva veu. El seu tremolor. Per què tremoles? Per què no ets aquí amb mi? Per què ens hem conegut? És el destí el que ha volgut que ens trobéssim? Justament ara? 

Sensacions úniques. Úniques que no reviuran per molt que vulguin. Moments i mirades que mai més veuran. Les van tenir i les van saber aprofitar al màxim. Moments que van passar i allà es quedaran; en la memòria dels dos, en el tacte, en el somriure. Hi haurà nous moments viscuts. Noves sensacions i nous records a guardar en un racó d'aquest cor tant boig que comparteixen. D'aquesta pel·lícula de dos on ningú més hi cap. 

Es miren i no calen paraules. 

Can't believe it

Nota cada part del seu cos. La seva respiració és pausada. Està relaxada asseguda en una taula de complets desconeguts. Només hi té a la seva companya de ruta. Sort d'ella. No estaríen visquent moments tant únics si no hagués sigut per decidir fer aquest viatge juntes. 

No sap per què s'han assegut d'aquesta manera. Quasibé emparellats. Pot ser això ja estigués mig preparat pel cap del grupillo que les acompanya. En ella li és ben igual. Els hi cau bé i està passant una bona estona amb ells, això és el que compte. 

Ell, assegut a la seva dreta, no deixa de mirar-la. Es deu pensar que no se n'adona. Li fa gràcia. De fet, des del primer instant que el va veure va pensar que era un ésser diferent. No tenia res a veure amb l'amic que l'acompanyava. Els dos teníem el plaer de dormir a la part alta de la llitera, on millor s'hi dorm. 

La mira i quan ella ho fa, abaixa el cap. Té uns ulls tant transparents, tant poderosos...Ell encara no sap la magnitud i grandesa que té la seva mirada. Per què es subestima tant?

Es preparen per compartir unes herbes encara poc experimentades per a les dues noies. Ella, innocent o no, demana ajuda per a la preparació. Semblava esperar algun instant així per aprofitar parlar amb ella. Li ensenya amb molt de gust, molt lent, tot molt pausat. Es toquen les mans i somriuen per dins seu. No ho transmeten externament. No volen que sigui tant evident. Gaudir del moment.

Poques paraules. Tantes mirades. I aquells ulls...aquells ulls que la captiven des del primer instant en aquella habitació de vuit. Complets desconeguts. 

...

Sis persones en rotllana. Els hi ha costat estar a allà tots junts i ara no s'atraveixen ni a mirar-se tant sols. Es pot saber què passa? No entén res. Res. Comparteixen paraules entre elles, ballen, entre elles també. Timidesa a alts nivells. Adrenalina. Por. Molta por del que pugui passar. Li agafa la mà i no li deixa anar fins a l'hora de marxar. Ballem? Amb la mirada s'ho diuen tot. Cóm és possible que s'entenguin tant bé sense paraules? Cóm és possible que encara es trobi a gent com ell? Com ella? 

Un instant. Un de sol i tots els que estan a la sala desapareixen com bombolles de sabó a l'aire. Només ells dos. Es fonen en una abraçada. El temps s'atura. S'atura realment. Viuen el moment. L'última nit. I l'endemà, l'endemà es retroben les mirades d'una nit de música,ball i riatlles. Ens tornarem a veure? Qui sap...

Emocions extraoficials

Heu tingut mai la sensació de plorar i riure al mateix temps? Doncs sí. Estirada al llit a mitja pel·lícula. Una pel·lícula que la va fer riure una primera vegada quan va sortir al cinema. Ella la mirava per internet, com a pirata que és. Li va sorprendre la sinopsis, no era com el títol describia. Li va agradar molt. Avui sentia que necessitava una mica d'aquella energia positiva que li va omplir el cos aquell primer cop; un brot de fantasia mesclat amb il·lusió, amor, carinyo, dulçor i somni. Una bomba per les emocions i sentiments amagats. 

Mitja pel·lícula i un missatge li arriba al mòbil. Un missatge inesperat i esperat a la vegada. Era extrany que no li hagués dit res en quatre hores durant la nit. Les seves paraules arriben fins als espais més petits del seu cos i plora. No entén què li passa, doncs està contenta i és molt feliç en aquell instant. Riu mentre les llàgrimes i els sotrecs del seu pit la invadeixen. Mai s'havia sentit així. Mai. No pot parar. El rimel , encara a les seves pestanyes, es difon amb l'aigua salada de les seves llàgrimes. Pensa en ell i en aquells instants. Somriu sense ni tant sols adonar-se. Encara continua plorant. "Don't cry my beautiful girl, don't cry"...

The little Holland

Obro els ulls i ja torno a ser a la ciutat on visc. Sí, tot ha passat ja. Diuen que els bons moments passen més ràpid que els dolents. Podria ser al revés. 

Viatjo onze dies enrere i puc recordar cada moment que ha fet d'aquest viatge ÚNIC. Únic sí. Aquesta és la paraula. Miro enrere i veig a totes les persones que m'ha sorprès conèixer, tots els paisatges que m'han fet obrir els ulls en molts aspectes. Tots aquells actes que m'han fet pensar sobre aquella gent. Tot el que m'emporto. Tot el que m'ha fet canviar una mica en la meva persona. Totes aquelles reflexions. 

Busco entre els recons més insòlids de la meva memòria i visualitzo aquell primer moment, aquell petit i curt instant només arribar al aeroport i creure que a allà s'iniciava un nou viatge, una explosió d'experiències que ara se que no oblidarem mai. 

Utrecht, una ciutat de nines preciosa, on perdre's entre els carrers dels voltants de Dom entre Coffe's shops i turisme amagat. Nois que baixen de les seves bicicletes escopetajades per ajudar a dues noies a trobar el carrer on s'allotjaran aquella nit. Fred als ossos apagat per un cafè de cortesia en el Hostel reservat. Una habitació compartida i un menjador habitat per tot d'estudiants compartint anècdotes del dia a dia. Una cuina on tot és possible i una porta oberta amb sorpresa. 
Itàlia, Polònia...

Amsterdam, ciutat de la nit, de les drogues i el sexe. Ciutat de molts turistes. Ciutat de molts joves. Ciutat de diversió. Ciutat on tot s'hi val. 
Habitació compartida. Vuit. Distribucions desproporcionades. Nits insuperables. Pujades i baixades de tensió. Música, joins i lovely people. 

Texel. Prats insòlids, allunyats de tot. Verds, blaus. Ovelles que no semblen ovelles, cotxes que et miren amb cara de no saber què passa, pluges inesperades, vent que t'empaita. Restaurants que entres i mai saps quan sortiràs. Rams de roses sobre el llit de l'habitació. Sorpreses. Moltes sorpreses inesperades...
I aixeca la mirada i veu a aquell ocell sense retrocés. Vola i vola però no avança...

Arnhem i hostels allunyats de la civilització. Hores de trajectes, motivació sota límits. Fred, foscor, por. Es teníen l'una a l'altra, sort d'això. Gent encantadora i alguna que altra transferència. Caiguda de gots, taules molles i homes observadors. Habitacions per a nines, dues en concret molt cansades de tants quilòmetres ja recorreguts però amb poques ganes de deixar aquest país que les ha acollit tant i tant bé. 

Hores de xerrera, caminates, curses, volts i menjars juntes. Riatlleres, enfadades, il·lusionades, somiatruites, optimistes, realistes, captivadores, felices de la vida. Sí, uns dies increïbles per a les dues.

Merci Nederland. Merci Laura Bergillos Pedraza :) Ha sigut un plaer! Un gran gran plaer :)