La pura realitat

És ben curiós com reaccionem la gent. Com la gent pot sorprendre't ja sigui cap a bé o cap a malament. A vegades esperes que una persona en concret, potser un grup de gent, reaccioni d'una manera i és després quan te n'adones que els tenies sobrevalorats. Sí, és ben trist, però te n'alegres d'adonar-te'n. Potser no ho tindràs en compte. Potser tornaràs a reaccionar amb ells com t'agradaria que ho fessin amb tu. Potser continuaràs actuant de cor i amb el temps te n'acabaràs cansant. O potser no. O bé et donarà per tallar la relació d'arrel. Qui sap. Mai saps com actuaràs o com t'afectarà una situació en concret. 

En canvi, hi ha persones de les que no esperes res i que de cop, no se sap el per què, et sorprenen cap a bé. Res. Un detall. Un somriure inclús, o una mirada, però et sorprenen. Una trucada que no esperaves o un missatge d'algú que donaves per perdut.

Són , a la llarga, aquest gestos, aquests detalls, els que acabes valorant més. A mi personalment, cada cop valoro menys els regals materials. Les expressions d'afecte materials si li vols dir així. Valoro molt més tots aquells petits detalls que es fan de cor i que realment veus que se't fan perquè realment li venen de gust fer. Són veritablement els millors. 

El que vull dir és que mai saps la reacció de la gent, per molt que creguis conèixer-la. Hi haurà gent que et defraudarà. Sí. Molta potser. Però no cal fixar-se en aquest grup, sinó en aquells que , no saps ben bé el perquè (o sí), fan el possible per treure't un somriure, un bon moment, un "passar-t'ho be" i omplen algun moment de la teva vida en un detall que han pensat expressament per tu. Que han dissenyat per tu i han expressat el que sentien de cor. Aquestes personetes, amics, són en els que realment els importes un mínim. Els qui han deixat de fer alguna cosa per tal de fer-te feliç un instant. 

Sí. Costen tant de trobar aquest tipus de gent... Però hi són. Hi són i jo en tinc constància i sóc molt feliç d'haver-los trobat.  

Escrits retrovats

Per covarda, tot s'ha acabat (Març, 2014)

I mira enrere, tant tonta i perduda, i veu que va ser ell qui la va trobar buscant una il·lusió i fugint del dolor causat per una ruptura. La va treure d'aquell carrer sense sortida, entenent-la a cada moment. Acabats de conèixer com qui diu. Des d'aquella xerrada al cotxe després de sortir d'estudiar. Res. Uns minuts i a partir d'aleshores , tantes nits en vela, tantes tardes junts. Tantes paraules prohibides expressades sense cap mena de tabú.Tants somriures...
Sempre el tenia a allà i ara...què més dóna ara. Ho veu tant lluny. Tant perdut. Tant fosc. S'encongeix. Si pogués tirar enrere... Tot per aquella por a equivocar-se.

Quan res no podia veure. Quan no tenia humor per ningú. Quan no volia fer res. No sabia què fer. Ell sempre hi era. Davant dels problemes. Davant les dificultats. Dubtes i lios mentals. Alegries. 
No vol que tot quedi en un record. No vol que es quedi amb una il·lusió sospesa a l'aire. No vol quedar-se amb el dubte del "què hauria passat".

Asseguda al terra es qüestiona a si mateixa..."Res no serà com abans oi? L'orgull ens mata. La por també. No em surten les paraules que hauria de pronunciar, valenta, per dir-te la veritat de tot plegat. No tinc forces per caminar contracorrent com he fet fins ara. No et sento al meu costat. Hi ets , però els dos sabem que no com abans. M'he equivocat tantes vegades i tu m'has recollit tants cops. Com si res. Feies com si res hagués passat. Em perdonaves totes les xorrades. Em perdonaves tots els meus descuits. Tot. I ara només em queda plorar i acomiadar-se d'aquesta "amistat" que tant hem cuidat. S'acaben els dies i no et sento com voldria. Avui penso una cosa. Demà una altra. No et puc fer patir més. No et mereixes que sigui així. 

Tant de bo sabés què en penses de tot plegat, però no tens temps per parlar. No en vols parlar. Tant se val. Faré com si tot hagués acabat. Per un cop a la vida ho deixaré passar, encara que sàpiga en el fons que és ara quan hauria de lluitar, però em sento sense forces per continuar endavant."

Indecisió de nou. Per què no pot canviar. Si pogués oblidar-lo...Però no hi ha dia que no hi pensi. No hi ha cosa que no li recordi a moments junts. I no hi ha res que li alegri més que veure'l entrar per aquella porta. Plogui. Faci sol. Fred. Calor. Li alegra el teu caminar. 

"S'ha acabat el temps?" es pregunta. 

I si marxa lluny. I si no torna i ell ell es quedés a aquí. I si no el torna a veure mai més. Si no contacten en anys. Si...ell s'oblida d'ella. Si ella l'oblida a ell.
Si no troba a ningú com ell...
doncs sí. Confessa que busca a ELL en tots ells. Ja forma part de la seva vida. D'ella. Des d'aquell moment. Des d'aquelles llargues converses en llocs inadequats. Des de que va decidir creuar el seu camí. Des de fa tres anys. Quasi tres anys. I ara s'han de separar? I ella. Ella se sent perduda en un món tant immens.

I mira enrere, tant tonta i perduda...

Ell de nou (Març,2014)

Busca i busca sense trobar a aquella persona. Potser ara sí que creu que l'ha trobat. Potser ara sí però...està tant lluny! És ell? Per què pensa en trobar a aquella persona? Viure la vida i el temps dirà no en té prou? Alguna cosa no la deixa veure la solució. Ara ja sap per què.

Està molt bé quan no el veu, quan no sap d'ell. Quan el veu entrar per la porta de classe no pot. No pot fer-hi res. Sent la seva olor i recorda tot allò que va passar. Totes aquelles mirades. Tots aquells racons. Veu aquells dies sencers a casa seva, a prop de la platja, amb ell a totes hores. Tants de moments viscuts i tants somriures tontos sense adonar-se'n. No valorava el que tenia. No sabia realment el que tenia. I és ara quan pensa que potser durant aquests tres anys ha estat buscant a EL noi i simplement, el tenia just al davant.

La història es repeteix, pensa. No li agrada la sensació que té ara. Els papers han canviat. Ara és ell qui té les rendes de la situació. Ara és ell qui pot decidir i , no ho fa. Serà por, serà que sap on es posa i que la coneix bé. Serà que no vol tornar a patir com ho va fer. Serà que no la vol, que no se l'estima. Vol parlar amb ell i l'únic que aconsegueix és quedar-hi i després? Després no acaben parlant per culpa d'una trucada del dentista, d'unes poques ganes. No vol parlar. No vol. I ella. Ella no sap què fer.

Expressivitat anul·lada

Hi ha moments que ho deixaria tot. Tancaria totes les portes per obrir-ne unes de noves. Marxaria sense dir res a ningú i no tornaria més. Però no ho pot fer. Sap que no ho pot fer. Estan units per la sang. Units pel cordó umbilical i per tots aquells mesos dins el seu ventre. Lligats per tot aquell amor que li donaren durant tots aquells i aquests anys. Lligats per tots els dies viscuts. No ho pot negar: s'hi assembla. S'hi assembla cada cop més i sense poder evitar-ho. S'hi compara i s'hi veu reflectida. No pot tancar els ulls i fer com si res. No pot donar-los-hi l'esquena a aquells que ho han donat tot per ella. 

Els mira mentre discuteixen i tenen raó. Sí, tenen raó, no ha sigut la més bona. No ho ha fet bé. Però clar, no és perfecte. Entren en una discussió que si no es parés, no acabaria mai. Rancors. 

Com els orangutans amb els humans. Dues espècies iguals. Dues evolucions diferents. Dues generacions. Les seves opinions no són les d'ella. Ella intenta expressar-se i explicar com se sent però porta tant de temps sense fer-ho que ja se n'ha oblidat de com ho ha de fer. La mira als ulls i intenta ser sincera amb qui li va donar la vida. Se l'estima. Molt. Molt però no n'és conscient. Al menys sembla que no ho reconegui. Que no ho vulgui reconèixer. Amor a una mare cada vegada més allunyada d'ella. Cada vegada més freda. Cada vegada més cansada i amb menys força d'aguantar a una filla que no actua com ella voldria. 

No la vol defraudar però cada dia ho veu més clar. Creu que no està al nivell. Hauria de ser més perfecta. Hauria de mesurar més les seves paraules. Les seves mirades. El seu caràcter. El seu desordre i la seva inexpressió. Hauria d'animar la casa quan arribés, tot i estar cansada del dia. Sí, ho sap. No és el mateix l'edat de la seva mare que la d'ella. Ho sap. N'és conscient però...li costa tant fer aquest canvi ara. Entrar per la porta i fer com si res li pesés...

Sospira. Es pren el seu temps per meditar la situació i un cop més es diu a si mateixa que ho ha d'intentar. Sempre diu de tirar endavant. Sempre predica el positivisme. I avui se l'aplicarà a ella mateixa. Potser no amb un somriure com ella voldria. Potser no amb aquells ànims de felicitat que intenta aixecar-se cada matí, però ho ha de tornar a intentar. És més. No només ha de pensar d'intentar-ho: ho ha de fer. I ho farà. 

Ara estan be

A vegades és tant simple com mirar just davant teu. Quantes vegades mirem però no hi veiem. Quantes vegades hem buscat més enllà i simplement el que havíem de fer era valorar més el que teniem davant. Doncs sí. A vegades parlem de situacions similars, ajudem a altres sobre problemes o situacions semblants a la nostra i no som capaços d'aplicar aquella fàcil solució que hem trobat per terceres persones en nosaltres mateixos. No. No en som capaços en aquell moment, però i que? Que no cometem errors? Millor adonar-nos-en a temps que no fer-ho mai. 

Per fi ha obert els ulls i s'ha tret la vena que portava tapant-li els ulls. Ara se sent a gust. No vol mirar en un futur molt més llunyà que l'endemà. Ja arribarà el que hagi d'arribar. Ara estan bé. 

Divergents

Divergents. Així és com som, divergents tots o almenys això ens diuen. Abnegació. Veritat. Cordialitat. Erudició. Atreviment o valentia. Cadascú de nosaltres té una part d'aquestes qualitats, però el fet més important: dur-los a terme. 

Tots sabem sacrificar-nos en un moment determinat, espontàniament, per tal d'ajudar a un altre. Costarà més o menys però tots ho hem fet, per molt insignificant que sigui el gest, per molt dèspotes o freds que poguem arribar a ser. 

Tots busquem la veritat d'una manera o una altra. Busquem justícia en allò que ens importa. Valorem que ens diguin la veritat , tot i que a vegades faci mal escoltar-la. Mentim als altres per no ferir tant i ens mentim a nosaltres mateixos moltes vegades, però sempre acabem per buscar la veritat en nosaltres mateixos i la veritat narrada als altres. Busquem madurar i créixer; coneixent-nos a nosaltres mateixos primer; amb la veritat. 

A tots ens agrada que siguin amables amb nosaltres i , nosaltres, tot i les diferents personalitats, hem fet alguna vegada algun gest cordial, un gest amable, amb efecte, amb amor. Tots hem abraçat, acariciat, petonejat, mirat, gesticulat de manera cordial. Tots sabem fer-ho. 

Tots som erudits en algun aspecte. Tots "saviagem" en algun tòpic, per molt ignorant que siguis, per molt poca importància que li vulguis donar a les coses, per molts pocs coneixements que creguis tenir. Tots som erudits en alguna cosa.

Valentia. Atreviment. És a vegades el més complicat. Per que...Què és ser valent? Quan ho som? Ho som en els moments que hem de ser-ho? Tothom és valent o és que tothom sap com aparentar ser-ho? Què és la valentia? És valent aquell qui s'atreveix a tirar-se dins d'un edifici sense saber què hi ha a dins? És valent qui travessa una carretera per salvar a un nen de ser atropellat? O és valent aquell qui sap lluitar i vèncer les seves pors?

Lluitar pel que vol. Afrontar-se a les seves pitjors pors. Ser fort i vèncer allò que l'atabala, que l'aterra, que el destrossa. Mirar endavant i no enrere i saber trepitjar fort. Saber marcar i ser algú. Algú qui sap el que vol i fa el possible per aconseguir-ho. Qui no es rendeix a la primera de canvi. Qui no amaga el cap sota l'ala. Qui deixa enrere el passat i viu en el present per aconseguir un futur millor que venci les seves pors i així assolir els seus reptes, els seus objectius. Essent conscient de les seves capacitats però sense perdre de vista aptituds noves per complementar-se. Fortalesa. Valentia. I confiança en sí mateix. 

Mirar endavant i fer-se fort. Pots amb tot el que et proposis. Només cadascú de nosaltres pot aconseguir-ho si s'ho creu. Això sí: primer t'ho has de creure; després dur-ho a terme. Tot comença per una elecció: la teva.