Aquella sensació que encara li recórrer el cos. On ets?

Està cansada, molt cansada. Asseguda a la seva habitació amb els ulls caiguts i la mirada baixa. Escolta les notes de pianos que sonaven fa anys d'unes mans que desconeix. Està esgotada del dia que porta però tot i així no pot deixar de pensar en aquella il·lustració, en aquell pensament que li ha vingut aquesta nit al cap. Com una premonició. Com una mirada al futur. No sap ben bé el que ha sigut. Només sap la sensació que li a aportat un cop ha obert els ulls. 

Aquell home que la mirava com si la conegués de sempre. Aquella mirada que tant anel·la observar. S'han trobat. Visualitza una ciutat. Pensa que és preciosa. Li és familiar però no sap distingir el lloc. Podrien ser tants recons del món.

Topen sota unes voltes de pedra càlida del mig de la ciutat. Ell camina envoltat d'uns nens que no tenen més de cinc anys els qual vigila. Ell és com un monitor de casal, de cau. Ho fa com a hobby a principis d'estiu. Topa amb ella i només mirar-se saben que s'havíen de trobar feia temps, que s'esperaven mutuament. Rocen les mans, les mirades, la suau brisa que els dóna aquell dia asolejat tant típic d'un estiu mediterrani. És un instant. Un instant que captiva als dos cossos joves. 

L'escena varia. Ara es troba en una plaça que tampoc coneix. És la diada de Sant Jordi. Ho reconeix per la multitud de gent que adorna aquell lloc construit de pedra. Un barri vell en el que destaca un castell il·luminat pel sol. Alça els ulls, amagada rere l'ombra i el veu sortir d'una de les finestres d'aquell castell antic. Toca un instrument de vent, sembla una trompeta. Tothom l'escolta amb atenció. Amb ella s'inicien els jocs que aquella ciutat o poble té preparats. Quasi semblant impossible, entrecreuen mirades. Es para la música. La gent continua el seu tarannà. El somriure de captivació del noi li il·lumina la cara i la fa sortir d'entre les ombres que li tapaven la mirada. 

Saben que estan predestinats a estar junts. La mira i l'abraça per l'esquena. Els seus cabells rossos dels dos es fonen en un. S'abracen. No volen deixar-se l'un de l'altre. Els inunda una sensació de pau i tranquil·litat. Es tenen l'un a l'altre com sempre havien somiat. 

Sap el seu nom, encara és capaç de recordar-lo. Extranger. No sap qui és. Encara...