Després de tot

Hi ha moments en els que preferiries no existir. Moments que voldries que passessin molt ràpidament. Moments que no t'agrades. Moments en que et repugnes a tu mateix. 

Les coses passen per alguna cosa i n'hem de treure suc de totes i cada una d'elles. No hem vingut a passar una vida sinó a viure-la intensament cada moment. Els bons. Els dolents. Perquè si no hi haguessin mals moments no sabriem apreciar els bons que possiblement vinguin més endavant. Potser aquests bons moments que vindran borraran als dolents del passat. Potser els substituiran, doncs tinc l'esperança que arreglaran aquells dolents que vaig fer passar en un passat. 

L'esperança és l'últim que es perd...això diuen.

Desolació eterna

Mai havia plorat tant per ningú. Mai havia patit tant. Mai li havia sabut tant greu deixar una relació. Portaven molt poc realment. Sincerament no es coneixien tant. I li ha costat tant...

Tanca la porta del cotxe. Gira a la cantonada i a allà es queda. Sota la pluja. Les llàgrimes es confonen amb les gotes d'aigua que deixen caure els núvols que han envaït durant tot el dia la ciutat. S'ofega. Li falta l'aire. No pot respirar. 

Desolada es tanca a la seva habitació. Només té una cosa al cap. Ell. Ell i els seus sentiments. La seva cara al acomiadar-se. El seu cor trencat. Es mira i es creu la pitjor persona existent. Es mira i es fa fastig. Qui faria mal a algú que estima tant encara. 

Te els ulls plens de llàgrimes. Se l'estima, això ho té clar, ara més que mai. No és el moment però. No l'és. Ha de viure alguna cosa més per sentir-se completa. Li ha dit pràcticament tot. Sí, pràcticament. Tant sols li ha faltar dir el que sent per ell. Com li havia de dir això ara. No li vol més mal. S’hagué pensat que se’n burlava. 

El mira mentre camina passes més endavant que ella. Te l'esperança de que algun dia es curi de tanta por. Es curi de tanta por a començar l'última de les seves relacions. Por al compromís. Què irònica la vida. És la mateixa por de la que ella se'n reia fa uns anys. "Por al compromís? No els entenc! Quan trobes a la persona adequada no tens por!". Paraules que van quedar a l'aire i que ara retornen a la boca de qui les va formar.

Somia desperta. Recol·lecta. 

Aquell calfred estrany al tocar la seva mà. Aquells batecs descontrolats. Sentir la seva veu la tranquil·litza. Aquelles nits en vela. Passeig per sorres càlides. Onades xocant contra les roques d'un poble que anomena casa. Contrarellotges. Mirades que s'ho diuen tot, casi tot. Recons amagats en un poblet de mar. Paisatges acompanyats de dolços petons. Les millors abraçades que ha tingut mai. Les millors abraçades que ha sentit mai. Les que l'han emplenat cada moment de la seva relació. Les que l'han emplenat i omplert de pau inclús en... l'últim moment d'aquesta. Sensació de pau entre els dos. 

                                                       ... 

    

                           Tot s'ha acabat. S'ha acabat per sempre?

Està ben boja si creu que té alguna possibilitat. Ben boja. Una boja perduda en un món que li és molt gran encara. No sap què està esperant. Hauria de partir-se el món en dos i sortir un cartell explicatiu perquè se n’adonés dels seus sentiments. Se sent dins una bombolla des d’on res del que hi ha fora l’impressiona. Altra cop impotència. 

Diuen. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd. 

Està en un moment de la seva vida que res li està bé. Res li val. Ell no s'ho mereix. No es mereix que el tractin així empenyent-lo d'un costat cap a l'altra. Quan venci aquesta por que té a coneixe's a si mateixa. Quan res del que senti, vegi o cregui li fa por, aleshores serà el moment. No li demana que l'esperi. No espera cap resposta. Simplement si ha de ser, serà...

Aquella sensació que encara li recórrer el cos. On ets?

Està cansada, molt cansada. Asseguda a la seva habitació amb els ulls caiguts i la mirada baixa. Escolta les notes de pianos que sonaven fa anys d'unes mans que desconeix. Està esgotada del dia que porta però tot i així no pot deixar de pensar en aquella il·lustració, en aquell pensament que li ha vingut aquesta nit al cap. Com una premonició. Com una mirada al futur. No sap ben bé el que ha sigut. Només sap la sensació que li a aportat un cop ha obert els ulls. 

Aquell home que la mirava com si la conegués de sempre. Aquella mirada que tant anel·la observar. S'han trobat. Visualitza una ciutat. Pensa que és preciosa. Li és familiar però no sap distingir el lloc. Podrien ser tants recons del món.

Topen sota unes voltes de pedra càlida del mig de la ciutat. Ell camina envoltat d'uns nens que no tenen més de cinc anys els qual vigila. Ell és com un monitor de casal, de cau. Ho fa com a hobby a principis d'estiu. Topa amb ella i només mirar-se saben que s'havíen de trobar feia temps, que s'esperaven mutuament. Rocen les mans, les mirades, la suau brisa que els dóna aquell dia asolejat tant típic d'un estiu mediterrani. És un instant. Un instant que captiva als dos cossos joves. 

L'escena varia. Ara es troba en una plaça que tampoc coneix. És la diada de Sant Jordi. Ho reconeix per la multitud de gent que adorna aquell lloc construit de pedra. Un barri vell en el que destaca un castell il·luminat pel sol. Alça els ulls, amagada rere l'ombra i el veu sortir d'una de les finestres d'aquell castell antic. Toca un instrument de vent, sembla una trompeta. Tothom l'escolta amb atenció. Amb ella s'inicien els jocs que aquella ciutat o poble té preparats. Quasi semblant impossible, entrecreuen mirades. Es para la música. La gent continua el seu tarannà. El somriure de captivació del noi li il·lumina la cara i la fa sortir d'entre les ombres que li tapaven la mirada. 

Saben que estan predestinats a estar junts. La mira i l'abraça per l'esquena. Els seus cabells rossos dels dos es fonen en un. S'abracen. No volen deixar-se l'un de l'altre. Els inunda una sensació de pau i tranquil·litat. Es tenen l'un a l'altre com sempre havien somiat. 

Sap el seu nom, encara és capaç de recordar-lo. Extranger. No sap qui és. Encara...

A thousand words

Els diu que se'ls estima però no els hi demostra. No se n'adona de la importància dels actes fins que no ho perd tot. Les fulles del seu àrbre de la vida cauen per cada mot que pronuncia sense sentit. Us heu adonat de la quantitat de paraules que ens diem tant sols per dir? 

Quan perd la dona. Quan perd el fill. Quan perd la feina que tant ha idolatrat i tant li ha costat d'aconseguir. Quan veu que la seva mare el valora quan ell es pensava que només demanava pel seu marit. Quan exclou tot el rencor, odi i ràbia que hi ha dins seu. És només aleshores quan realment es veu i es coneix a sí mateix. Es valora i es respecte. És només aleshores quan pot valorar i respectar als qui l'envolten. Quan pot estimar a aquells que l'adoren i quan pot DEMOSTRAR realment que ell també estima, sent i viu. 

És aleshores quan guanya a una dona que estima. Quan guanya a un fill que adora. Quan guanya una feina que aprecia i sent. Quan veu a la seva mare com a una gran persona. Quan dins seu només hi ha esperança, plenitud y felicitat. 

Ajuda

Se sent tant impotent. No sap com ajudar-lo. Què pot fer ella per ell? Què? Se n'adona que ha d'aprendre tantes coses. Ha de viure tants moments. S'ha d'equivocar tantes vegades. Tan de bo fos com en aquell somni. Tan de bo tingués la sol·lució per curar-lo. 

Mira la seva imatge i es posa a plorar. Impotencia. No hi ha cap altra paraula que descrigui millor com se sent ara mateix. 

Necessitats

Necessitat d'escriure. Necessitat d'obrir-se al món i que vegi a qui portes dins. Busca allò que la ompli. Busca aquells ulls que la troben al final d'aquella foscor per guiar-la. Busca i no troba però no perd l'esperança. No té la sensació d'estar a Nadal. No ho sent a dins. Li falta algo. Troba a faltar. 

Aquest any tot canviarà. Ho present dins seu. S'aixeca i desideix treure's la pols que carrega de fa tant. Intenta somriure i ho aconsegueix. Només pensa en el que ha viscut i en el que sent. Sí, això és el que la fa aixecar dia si i dia també. 

Tertulies nadalenques

Final de temporada. Sí. Tanca la porta i veu tots aquests petits moments que l'han fet somriure, enrabiar, entristir, tronxar de riure. Totes aquelles anèctodes que han anat sortint avui després de l'últim dia de feina. 

Els observava i pensava "què feliços que som. Tots volguent explicar les nostres aventures". Cada un tant diferent. Somriu per dins. Se li il·luminen els ulls. Hi veu molt de sentiment en aquella rotllana de gent. Melancolia. Felicitat. Tendresa. També enveja i ràbia per alguna part, però no, no fixa l'atenció en aquestes emocions, prefereix deixar-les passar i veure la part que més li agrada; el sentiment humil i alegre, la felicitat extesa i la tendresa i emoció per part dels qui la envolten. La veritat, si és sincera amb sí mateixa, no la ha mirat en cap moment. Algun instant diplomàtic. 

Es despedeixen. És de les últimes en marxar. Es despedeix amb una abraçada, dos petons. Alguna mirada de complicitat cau per algun racó. Somriures amagats del jefe. És la seva nena. Sí. I encara no sap per què. És feliç amb tant poc...