"On està la seva dona?". No hi ha resposta. Inexpressió per part dels qui el tracten, tristor per part d'ell. La mirava com home qui mira algú a qui no coneix. L'entenia. Li veia als ulls. Se sentia sol, desprotegit en un mar ple de penombres, silenci i paraules sense sentit. Només es pot comunicar amb la mirada, és que ningú se'n dona compte de com se sent?
Una llàgrima rere l'altra s'amagava darrera unes pupiles encongides, s'acumula en l'iris blau de la noia. No vol plorar! No pot! Els ulls li brillen, s'ha de girar. Vol ajudar-lo. No vol que es senti sol. No el coneix, però pensa que no s'ho mereix això; ningú l'espera rere la porta, ningú ha pensat en venir-lo a buscar. El porta a l'habitació.
Pot ser més trist fer-se gran d'aquesta manera? Vol algú sentir-se així quan passin els anys? No, jo no ho voldria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada