I el mira i no pot ser. És tant jove,-pensa. Diuen que no es pot fer res més per ell, que no hi ha res a fer. Recórre el seu cos; dels peus al cap. Una sensació molt extranya, molt forta li invaeix el seu ser. Li costa molt afrontar aquella situació. Respira. Es relaxa. Li mira als ulls i el felicita pel seu treball. "Treu-me d'aquí, siusplau"...
Amb una mirada n'hi ha prou.
Impotencia. Impotencia. Impotencia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada